26.2.13

matisos de colors


Ja vaig dir ahir el que volia, però com que m'agrada el tema i sempre hi ha algú disposat a compartir-lo, el completo amb una foto del fotoperiodista danès Klavs Bo Christensen en dues versions en què, per poc que funcioni la pantalla dels seus ordinadors, els qui passin per aquí observaran petites diferències.
 

 
 

I ara unes preguntes que no cal que tinguin resposta explícita: Quina imatge us agrada més? Per què? En quin país es van fer les fotos? Quina és la situació actual d'aquest país? Com es diu (anava a escriure deia) la dona que surt? Quina de les dues versions va triar el fotògraf per presentar al premi danès Picture of the Year? Li van concedir el premi? Per què?

Algunes d'aquestes preguntes es poden respondre consultant internet, una, a part de les dels gustos personals, evidentment, crec que no.

Per acabar amb tanta fotografia dels darrers dies, una mica més, una recomanació: la visita a l'excel·lent bloc de David Airob que enllaço just en el post que reflexiona, i en part em va fer reflexionar, sobre el que jo plantejava ahir.

5 comentaris:

Pais secret ha dit...

Abans de buscar referències de la foto per internet i de mirar l´enllaç que recomanes se m´ocorre que el que crida l´atenció de la foto no és el color ni el posat de la dona sinó que no és una foto de pla horitzontal. Sembla que tot es mou i trontolla i traspua un desgavell enorme. Aquesta és la meva percepció a part de la desolació i el desastre evident.

Olga Xirinacs ha dit...

Veig que en una de les fotos s'han carregat més les tintes, cosa que es pot fer amb imatges i en escrits.
Ara bé, si el fet em demana altres cavil·lacions, ho sento, el meu temps no dóna per a més... amb les identificacions pel comentari en tinc massa i tot.
Salutacions.

miquel ha dit...

Molt interessant la teua reflexió, A. Realment abans de qualsevol consideració dels elements de la foto, una de els marques importants és la tria de la inclinació i el que suggereix. Molt bé :-)

Dona, Olga, sempre és interessant, si sents curiositat per segons quins escrits o imatges, saber perquè es carreguen, o no, les tintes. Moltes vegades és l'única gràcia que tenen.
Tens raó, les identificacions són un rollàs.
Salutacions.

fra miquel ha dit...

Coincideixo amb la País Secret en el tema inclinació i amb el carregament de tintes que apunta l'Olga.
No sé quins paràmetres utilitzen els jurats d'aquests concursos però a mi m'agrada més la versió sense saturació de colors. Potser si fos en B/N jo també l'hauria contrastat però en colors dona una sensació d'irrealitat exagerada (o a mi m'ho sembla)
La fotografia i sobretot per a un periodista, és un mitjà per dir alguna cosa, per provocar sensacions o reaccions. Si allò que vol transmetre la foto arriba a l'espectador, llavors la foto és bona.
Es clar, que depèn de quin espectador es tracti, el missatge li arribarà més o menys. Per això, sovint, no estem d'acord amb el veredicte del jurat en un concurs de fotografia. A mi em passa!...
És tot molt subjectiu.
Una abraçada

miquel ha dit...

D'acord amb tu, fra, la fotografia saturada mostra uns colors exagerats, irreals (no estic segur qque la meua copia sigui exactament fidel a l'original presentat a concurs); en b&n seria més "normal".
També d'acord que els veredictes del jurats no necessàriament es correspondrien amb els nostres veredictes.
Quant a la fotografia per un periodista potser també hauria de ser la manera de reflectir la realitat fidelment: Esclar, què és la realitat i de quina fidelitat parlo? No sé, a vegades em sembla que els fotoperiodistes es creuen massa en l'obligació de posar a la pràctica allò que una imatge val més que mil paraules... i que deu mil, si pot ser.
abraçada