el papat i jo

Suposo que la dimissió del papa, diuen que inesperada, propiciarà articles i converses de tota mena de catòlics, cristians, agnòstics i inclassificables sobre la figura del pontífex i l'església en general. M'hi afegeixo sense cap ànim de tocar l'actualitat més polèmica.

El meu papa dimissionari preferit és Celestí V, que recordo no tant per ell mateix sinó per la biografia de Ramon Llull. Pietro del Morrone (1209/1215?-1296) va ser un dels papes de pontificat més breu, poc més de cinc mesos. Monjo benet i eremita, va ser elegit després d'un període de dos anys i tres mesos sense papat. Va establir-se a Nàpols i, en abdicar, va ser empresonat i va morir en captiveri a la fortalesa de Fumone. Llull va veure en Celestí V la possibilitat d'ajudes per dur endavant els seus propòsits de cristianitzar els infidels. S'hi va entrevistar i sembla que el papa accedí a algunes de les seues peticions, encara que la renúncia sobtada va impedir la realització de qualsevol promesa.

Pietro del Morrone va fundar un orde religiós, el dels celestins, que crec que actualment ja ha desaparegut, però que va arribar a tenir nombrosos convents a Itàlia i menys a França. A Catalunya, Martí l'Humà va intentar facilitar l'establiment d'una comunitat celestina a la Capella Reial de Barcelona; allotjats provisionalment a Valldaura, els monjos hagueren de marxar quan la mort del monarca va impedir el seu arrelament.

M'he desviat de la qüestió que volia plantejar en saber la renúncia -una decisió que l'honora- de Benet XVI. Jo, de petit, quan algú em preguntava què volia ser de gran, afegia a les dedicacions més o menys habituals la meua predisposició a arribar a convertir-me papa de Roma. A casa mai no em van voler treure del cap aquesta vocació, ni cap altra, però molt aviat em vaig adonar que tenia poques possibilitats d'aconseguir passejar-me per la Capella Sixtina com si fos casa meua; després, amb el temps, vaig oblidar la meua vocació infantil. Ara, però, trobant-me força desenfeinat i en una edat en què difícilment puc reincorporar-me al món laboral més comú, he sentit una lleu revifalla de la meua precoç vocació; segurament els desitjos de criatura no realitzats retornen en un moment o altre per molt irracionals que semblin. Si no m'equivoco reuneixo alguns dels requisits imprescindibles per accedir al pontificat: major d'edat i batejat; potser em falla l'estat civil, però es podria arreglar, de la mateixa manera que la meua espiritualitat laxa podria agafar una nova empenta; que sigui encara massa jove és un assumpte menor. Tinc en contra que sóc poc conegut, però sempre sóc a temps d'enviar un currículum abans que s'acabi el mes, i de demanar ajut a les institucions catalanes. Crec que cal donar una nova oportunitat a un papa de parla catalana. Demà mateix, si no se'm presenten obligacions ineludibles, potser m'hi posaré.