26.2.14

DEN


Un estat d'ànim estranyament optimista -com si m'hagués fumat alguna herba al·lucinògena- m'ha fet estar mirant el Debate del estado de la nación en directe a partir d'una part de la intervenció de Rajoy fins a la rèplica de Rajoy a Duran. Una bona estona, doncs, d'un masoquisme que no ha fet més, a part de deixar-me el cap com un timbal, que confirmar que el que importa no és el que és diu, sinó seguir un guió fa molts anys establert.

Per als qui no saben com funciona aquest debat, intentaré fer un resum brevíssim i el més objectiu possible:

Comença parlant el president del govern que explica a base de números i algun exemple concret la magnitud dels avanços econòmics i socials aconseguits durant la seua legislatura que beneficien el territori, és a dir, Espanya. Si algun indicador econòmic o social no es prou satisfactori, el president culpa de les mancances la situació general del món o, sobretot, la mala gestió del govern anterior -en cas que l'altre govern l'hagi constituït un partit diferent al seu, s'entén- propiciador de polítiques equivocades i nefastes. A continuació, o entremig, sempre a partir de xifres que va llegint, manifesta que el futur encara serà millor. És possible que, segons la situació del moment, el president faci referència a altres assumptes d'actualitat per destacar, una vegada més, la tasca positiva del govern, que si no és millor, sempre és per culpa dels altres.

A continuació, intervé el cap de l'oposició que rebat, sempre en xifres, el triomfalisme econòmic de la intervenció anterior i assenyala quin camí caldria seguir per millor la negativa actuació del govern. Tant durant aquesta intervenció com en totes les que es produeixen, els diputats (i diputades) del partit polític de l'intervinent aplaudeixen els moments claus del discurs fins que l'orador fa un gest per reclamar silenci. També és possible que els diputats contraris escridassin o manifestin d'alguna altra manera la disconformitat amb les paraules de qui parla.

Encabat de la intervenció del cap de l'oposició, arriba la rèplica del president, que rebat, sempre amb xifres i, si convé, hemeroteca, les afirmacions i conclusions del polític de l'altre partit. En la rèplica, el president també contesta o no les preguntes que li ha fet el seu contrincant, segons la dificultat de resposta. Per exemple, segur que no parlarà d'aspectes que són impopulars en el seu propi partit, com la llei d'avortament.

És possible que hi hagi contrarèpliques que ocupin un espai de temps inferior i se centrin en aspectes molt concrets o en en hipotètics malentesos.

Finalment intervé el portaveu de la tercera força del Parlament en nombre de diputats. Aquest és el moment que aprofiten membres de qualsevol grup per absentar-se de l'hemicicle per anar al lavabo, a fer un cafè, a llegir el diari, a trucar a la nóvia, etc. Aquesta intervenció i les següents són de menor importància, no pel propi contingut, sinó perquè, al cap i a la fi, els que intervenen no representen partits que siguin alternativa de govern.

Bé, no cal continuar perquè crec que és suficient per entendre què és el DEN: un exercici de retòrica amb final tancat, excepte sorpresa inhabitual, en què cada actuant exerceix la seua capacitat d'intentar convèncer els televidents, radiooients, lectors de diaris, etc., que els han de votar en la propera legislatura. Com en qualsevol exercici retòric, l'important no és tant la veritat -què és la veritat en política?-, com la brillantor formal i la capacitat de pegada quan el contrincant es descuida. Com la majoria d'exercicis polítics, el desenvolupament, llarg i reiteratiu, només interessa(?) els propis polítics i els qui es guanyen la vida explicant què fan i diuen els polítics. M'oblidava de dir que una de les conseqüències més importants del debat és una enquesta que publiquen els diaris amb el resultat de qui l'ha guanyat, si el president o el cap de l'oposició.

És possible que algú pensi que hauria de dir que m'ha semblat el DEN d'aquest any, que demà continuara amb la intervenció dels partits menors. De fet ja ho he dit, pràcticament el mateix que cada any. Alguna cosa concreta? Uf, sóc un desmemoriat. Potser que Rajoy proposarà un referèndum sobre Catalunya en què votaran tots els espanyols? Per més que faig un esforç no se m'acut cap novetat que no siguin variacions sobre els mateixos temes que ja coneixem. En tot cas, caldria recordar que una de les confusions recurrents no solucionades és la de l'abstracció (Espanya, Catalunya, l'opinió pública...) amb la concreció (els espanyols, els catalans, els ciutadans...)

En fi, concretant, que aposto doble sobre senzill que jo el proper any, econòmicament, socialment, etc. no hauré millorat la meua situació actual. I ho dic d'aquesta manera perquè avui tinc un dia estranyament optimista.


3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquest debat del Mal estat de la nació que diria Flavià, es com el dia de la marmota, et saps el guió de memòria, estic segur que si més d'un periodista hagués fet el dia abans el resum del que dirien uns i altres, amb rèpliques i contrarèpliques, hauria encertat al 99%.
Ara, s'ha d'estar den un estat etílic o xocolatero per empassar-se tot el totxo de debat.

salut

jordim ha dit...

Aquí hace muchos años que no hay debate, solo críos jugando con la muerte, de otros...

miquel ha dit...

Sol ser com dius, Francesc. No em vaig empassar tot el totxo perquè al final em van desaparèixer els efectes de l'optimisme herbaci i em va arribar una baixada de mala llet.

jordim, a part dels efectes, el debat és tan conegut i tan entotsolat en una dinàmica aliena a la resta de la societat que fa por.