Sorpresa i incredulitat inicial quan
llegeixo l'anunci de la mort de Paco de Lucia. Hi ha persones, fixades
en el temps, que penses que són immortals. Potser ho són.
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 5 hores
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Aquest matí a la ràdio he escoltat la notícia de la mort de Paco de Lucía i tot avui que estic com ... "entre dos aguas".
Ara ja ha d'estar amb el seu amic Camarón tocant bulerías.
Bona tarda Miquel.
Ai sí. Vinga anar perdent referents pel camí.
Ho són d'immortals, però igualment se'n van.
Diuen que morir-se és cosa normal. Però en aquests casos, en els de les persones que hem admirat, un munt de records associats en assalten, talment com si fossin de la família. El recordo al Palau d'Esports, en una nit memorable, amb en John Mclaughlin i Al Di Meola, la mateixa nit que, una estona abans es feien les proves de so i llum de les fonts de Montjuic. Aquell dia vaig abandonar els estudis de guitarra. Si no pots ser tan bona, deixa-ho córrer. :)
Pere, a mi també m'ha descol·locat una mica. Segur que deu haver trobat bona gent allà on sigui.
Anna, referents i passat propi.
Sí que se'n van, Carme, però queden.
Clidice, a vegades ens sobren algunes normalitats inevitables. Que bé que anés al concert; jo només el conec de lluny, tot i la música propera i compartida.
Uf, tocar la guitarra o qualsevol altre instrument deu ser bonic, encara que no siguis cap geni.
Publica un comentari a l'entrada