Aixeca't i balla!, o no

Sempre em sorprèn veure en els diaris notícies que encara no s'han produït i comprovar que quan han passat (succeït, dirien avui la majoria) i se saben els detalls, l'espai que els dediquen és menor (i si la cosa dura un any...). Em refereixo a la inauguració de Barcelona capital de la sardana. Ni he pogut saber quin discurs va fer Màrius Serra ni la totalitat del de l'alcalde que suposo que deu ser tan circumstancial i estrany com el del programa d'activitats que va aparèixer en forma de solt al diari de Catalunya més llegit a Catalunya.

A veure, que ja sabem que això de la sardana fa anys que va i no és notícia, i encara menys quan l'acte més destacable d'aquest any de la capitalitat barcelonina és la reposició de la Santa Espina, que sí, que molt bé, però... no sembla gaire estimulant de cara a la població en general. Potser en Sebastià Serrano ens ho explicarà a la conferència que farà al Born el 4 de setembre titulada Sardanisme i societat. Serrano n'entén, d'aquestes coses. Parlar de sardanes actualment té poc mercat i, sobretot, dir que la sardana és més que gent en una rodona i una dansa del segle passat o abans; són músiques, fusions diverses, camps que costa d'obrir i gent poc predisposada a escoltar per què no coneixen, i els que ensenyen a vegades no ho fan com caldria.

El darrer acte del dia, l'únic que vaig veure, em va semblar força interessant; i encara hagués estat millor si no m'hagués quedat just darrere dels de la “comissió”, que xerraven més del compte comentant les jugades. En fi, imagino que ja en parlaré el meu dia de les músiques, que és el diumenge.

Mentrestant, un petit avançament per demanar que algú em digui qui cantava la jota final pancatalanista -la cara em sona- que va ser un dels moments més ben rebuts de la nit, dins de les reivindicacions generals ja conegudes.







(Llegit el pregó de Màrius Serra a darrera hora: aquí)