Sota el fanal de la plaça de Sant Iu
(qui coneix algun Iu?) el cantant, potser de l'est, intenta
comunicar-se en italià. La complicitat és fàcil, malgrat que hem
sentit tantes vegades la mateixa història tan ben interpretada que
no li fem gaire cas. De sobte, però, troba resposta en un noi del
públic que s'ha d'ajudar de la lletra que llegeix al mòbil per anar
desenvolupant el fragment de la conversa. Anem i venim en la foscor
de la nit i ens aturem un moment per brindar pel que calgui.
Continuen amb altres arguments, fins que el noi és cansa, s'asseu,
s'aixeca, no pot. Més tard -aquesta gorra vermella inconfusible-
travessa sol per davant de la catedral. L'altre, el que potser és de
l'est, potser continuarà una estona més, ja sense cap llàgrima..
És curiós com trien els volts de la catedral per cantar òpera. Deu ser cosa de la magnitud i de la intemporalitat de l'escenari. Sigui com sigui, la sonoritat és magnífica, amb les veus i les notes -qui té interès a parlar de qualitats?- que zigzaguegen pel carrer de la Pietat i s'acaben perdent fins que algú les retrobi.
5 comentaris:
Jo, jo coneixia un Iu, clar que ara ja deu ser mort, era de l'edat dels meus pares...
He escoltat aquest fragment d'òpera... que ens regales. Gràcies.
Si aquest duel és espontani em sembla extraordinari que passejant pel carrer te`l puguis trobar. Aquí dalt no passen gaire aquestes coses.
A Girona, al carrer santa Clara, hi ha un músic xinès tan prim i desnerit que sembla que s' hagi de trencar. Toca un instrument oriental semblant a una mandolina i de vegades, quan hi passo em venen ganes d' asseurem a terra a l' altra banda del carrer, tancar els ulls i entrar en l' univers on sembla que ell està instal·lat, molt lluny d' una ciutat amb tràfecs. Segur que si el veiessis et sortirien un parell de haikus com a mínim.
Un brindis per la Traviata:-)
Aquesta setmana vaig a veure Tosca.
T' enrecordes de l' Iu jugador de basquet del Barça del Que farem que direm¿
Potser és un nom típic de la Vall d' Aran.
Ah, conec un Iu de catorze anys!
Gràcies a tu, Carme, per compartir el duel :-)
A, a mi també em va semblar un moment especial gens habitual. Dues veus que després van tirar cadascuna pel seu camí, però.
No conec el músic que dius, però fa uns anys n'hi havia un per aquí amb un instrument que deu ser com el que dius i que no sabem concretar. Em fascinava. Si el veig provaré de fer algun haiku :-)
Assum, deixarem, doncs, la llàgrima per avui, que els brindis sempre són més positius.
Que Tosca et sigui plaent :-)
No el recordo, però tu saps de la meua memòria escassa.
Ei, i jo conec de lluny un periodista que es diu Iu Forn, que és de Badalona i té una mica la cara com de canonge catedralici.
Publica un comentari a l'entrada