fent via

Ens diuen que els milers, milions -què importa la xifra- de participants en la cadena oberta de l'11 de setembre passat passarem a la història. De fet, sempre he preferit la petita història de la Història que les les dades i els noms repetits, encara que, a la fi, són les dades i els Noms els que marquen els camins, de moment.

Bé, jo no passaré a la història fotogràfica de la Via Catalana perquè no surto a les fotos, jo les feia. I realment va ser un goig participar en una de les jornades festives i cíviques més estimulants dels darrers temps, més relaxadament estimulant, malgrat els nervis que en el meu cas suposava la responsabilitat d'intentar que tothom que no fos jo o els col·laboradors sense nom sortissin a la foto. Malgrat que des de l'ANC han publicat uns crèdits de cada tram en què aparec amb els dos cognoms, m'estalviaré de fer-ne publicitat, sinó que, des de l'anonimat, demanaré disculpes als qui finalment han quedat una mica desdibuixats, als quals, si em localitzen, els prometo una sessió fotogràfica en el mateix lloc a la mateixa hora del dia que triïn; però imagino que no serà el mateix, perquè només els escèptics poden pensar que aquella jornada es pot repetir. En vindran d'altres, però amb moltes més innocències perdudes, em temo, i sense tanta gent i tanta geografia desinteressadament exultant.

Després d'una quants mesos continuo tenint la sensació que fem vies separades, els anònims, els semianònims, els semipúblics i els públics, per bé que uns i altres vulguem convergir. Ja és veurà.

És curiós com mentre anava fent fotos, comptant on havia començat i acabat cada imatge, procurant que no se'm mogués el zoom, resseguint una línia recta entre les sinuositats de la carretera, mirant de no perdre les perpendiculars (i tant com les vaig perdre!), evitant els contrallums... a penes m'adonés de la gent que anava entrant a la targeta de memòria. Va ser després, en anar parlant amb uns i altres, en arribar a casa i repassar les imatges, quan els vaig poder veure. Deu passar tantes vegades a la vida el que em va passar a mi en aquells vint minuts... Però no sé si és disculpa.

P. S. : Que quedi constància que jo ja vaig suggerir que les fotos no es fessin a contrallum.