aquest diumenge, ball africà, i més.

A penes un petard -una petita traca fa un moment- en aquesta nit-matinada de la revetlla de sant Pere. Res a veure amb el bombardeig de sant Joan.

Aquest matí he anat tard a la fleca i no he trobat el tipus de pa que compro habitualment; l'hauria d'haver encarregat per telèfon, però mai no recordo que els dissabtes les coses són així. He triat entre els que quedaven, i la C., més per amistat que per desgreuge, m'ha regalat una coca petita de les de fruita feta amb una mica de massa de la que els va sobrar. Hem parlat de la revetlla d'avui, més ben dit, de les festes de sant Pere a la Cala. M'ha dit que en altres temps hagués matat per no perdre-se-les, però ara es quedarà tan tranquil·la a casa, potser amb una mica de nostàlgia, no ho sé.

Ignoro -no recordo- si la C. era balladora, que és un dels al·licients bàsics de les antigues festes dels pobles. Jo mai no ho vaig ser, de ballador. El meu sentit del ritme sempre ha estat tan lamentable que únicament m'atrevia amb aquelles peces que anomenàvem lentes -si podia ser, ben lentes- i qualsevol altre ritme era un desafiament poques vegades practicat. Potser per això admirava tants aquells balladors que, sense que tingués cap importància edat, sexe o volum corporal, eren capaços de passar hores evolucionant com baldufes, si se'm permet l'expressió, per les pistes del poble, hivern i estiu.

La setmana passada, que vaig entrar per casualitat als jardins del Palau Robert, vaig veure un exemple d'això que dic. Si us hi fixeu, veureu que en un moment determinat entra una balladora espontània; després, una altra. La primera no intenta seguir la coreografia dels altres. Possiblement les dues són bones balladores, però... ja m'entendreu.