desinformació subjectiva

Hi ha dies que la lectura del diari em porta a algun acte que es fa a la ciutat. Avui, massa precipitadament, he llegit que a la biblioteca de la Sagrada Família, on dimarts vaig assistir a la presentació del llibre de relats de la Montse, hi havia una lectura poètica. La proposta, però, a mesura que anava llegint, m'ha aclaparat: Recital d'una selecció de poemes escrits pe 150 poetes. Déu! 150 poetes! Un o dos poemes per poeta deuen fer... unes quantes hores, sense comptar les presentacions de rigor. Una marató poètica mai vista ni escoltada! Hi ha tants poetes en actiu al país? Sí, segur que molts més. I immediatament m'han tornat a venir al cap, disperses, aquelles paraules de Maragall escrites a “L'elogi de la poesia” que ara copio textualment:

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió mateixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment es el de la poesia: ja ho veieu lo que donem quan donem una poesia pura; i també quin engany quan en compte d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

I no ha estat només la meua incapacitat actual de sobrepassar els actes que s'allarguen gaire més d'una hora, sinó el convenciment, la seguretat, que els 150 poetes eren sincers, però també el dubte que tots tinguessin l'enteniment i la voluntat tal com les concreta Maragall. I deixo constància del meu distanciament de les teories maragallianes, però ja ens entenem. Puc escoltar cinc o sis buides remors de pruïja rítmica (o, encara pitjor, sense ritme), però...

A la nit, he tornat a llegir el diari i m'he adonat de les meues creixents mancances de lector. El text publicitari començava dient: Autisme, trenquem el silenci amb la poesia. Tota una altra cosa, un barbosseig per al qual imagino que no serveix el text de Maragall. Potser un altre dia escoltaré una estona versos com aquests:

EL MAR SENZILL

El mar és un poema senzill
com un drac traient foc per la boca.
Se sent trist i vol jugar com una baldufa rodant.
Paret, paret d’or, taronja de foc.

Berta Farran, 6 anys.


O potser tampoc anava d'això el recital. Desinformació total. Escriure per escriure.