El diumenge passat, pujava dues
versions musicals modestes que s'adequaven a les circumstàncies
temporals, espacials i íntimes de l'acte en què es desenvolupaven.
El diumenge anterior, presentava una gravació feta al Conservatori
Municipal de Música de Barcelona, en un d'aquests dijous tan variats
i aptes per a tants gustos. Vaig sortir abans d'hora del concert del
Conservatori i, segur que no podria escoltar cap gravació de la peça
que va interpretar la banda, més tard vaig buscar el Danzón número2, que no és cosa insubstancial, a casa. Primer en una interpretació
dirigida pel seu propi autor, el mexicà Arturo Márquez; després,
amb una orquestra dirigida pel veneçolà Gustavo Dudamel. La
comparativa és inútil perquè les gravacions són molt diferents,
però vaig tenir la sensació d'altres vegades escoltant poemes
recitats: els poetes escriuen, i sense ells no existiria música i
lletra -glòria als poetes!-, però hi ha rapsodes -no gaires- que
aconsegueixen transmetre una emoció que la veu física dels poetes
és incapaç d'aconseguir -glòria als rapsodes!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada