qüestió de temps?

La tele va. Fins i tot trobo que es veu millor que abans. No veig, però, que s'hagi afegit cap canal nou ni que els ja existents hagin introduït cap canvi apreciable en les seus programacions. Miro una estona un programa de debat o de tertúlia o de com es digui aquest format que reuneix una sèrie de gent coneixedora d'un tema que són preguntats per un personatge de la casa. En aquest cas, qui coordina i dirigeix les intervencions dels convidats és, suposo, una periodista. Porta uns papers a les mans que va consultant de tant en tant. Els convidats estan asseguts formant una paràbola -o és una el·lipse?- i la noia roman dreta i es va movent segons li convé: ara envesteix algú, ara es distancia de tots, ara va cap a una pantalla. No sé si aquest peripatetisme respon a un homenatge a l'escola aristotèlica o és una moda importada d'Amèrica per donar dinamisme, però em distreu i, a vegades, em posa nerviós. Els convidats van exposant les seues idees fins que la presentadora, que ha estudiat el tema que es tracta, pensa que un convidat ja ha parlat prou i fa una pregunta a un altre -avui, cap dona entre els experts-; de tant en tant, són els mateixos tertulians els qui tallen el fil d'un altre, sempre amb moderació, que als canals catalans la sang no sol arribar al riu. Quan li sembla, la presentadora talla totes les intervencions i mostra un vídeo prèviament elaborat sobre la matèria que es tracta, tant hi fa que no s'avingui al moment de les converses, el vídeo s'ha fet i bé s'ha d'incloure en algun instant per donar varietat a l'espectacle i recordar el treball de preproducció. El temps és limitat i les intervencions no es poden allargar gaire, a penes una idea, sovint sense desenvolupar del tot perquè la presentadora sembla que s'impacienta i el que cal aconseguir és que tothom parli una mica...

En fi, tot això no té importància, el que si que caldria és que els periodistes sabessin escoltar i oblidar-se per un moment del seu protagonisme. Caldria que estiguessin atents al fluir de les converses, de les intervencions, i potser d'aquesta manera descobririen quan cal donar corda a algú i quan cal passar a una altra veu. Els bons periodistes es documenten, tenen les seus intervencions preparades, sí, però, sobretot, saben quan les respostes dels entrevistats són més interessants que les preguntes que tenen preparades. És aleshores quan cal deixar de banda el guió i seguir el fil que marca una resposta i estirar, estirar, estirar, fins on puguin descabdellar. Ah, però el temps, sempre el temps, que diuen que no els permet fer més que el que fan. Quins nervis, estar pendent del temps i voler acontentar tothom.