Barcelona de colors

No hi ha mes, més o menys, que no pensi com s'ha transformat Barcelona des de la primera vegada que la vaig visitar -encara tardaria un temps a instal·lar-m'hi definitivament- en un recorregut llampec des de dalt d'un autocar. La impressió de la grisor de les façanes va ser aclaparadorament decebedora. Quan finalment vaig començar a viure a la ciutat, els colors van anar apareixent a poc a poc i vaig anar descobrint tot de detalls extraordinàriament satisfactoris.

Ara, cada dia que passa, s'instal·len nous colors o, més ben dit, els colors senyoregen la ciutat. Colors dels edificis, colors dels carrers, colors dels aparadors, colors de la gent..., sobretot colors bigarrats dels turistes. Fins i tot les fonts es vesteixen de colors. Primer, fa temps i temps, va ser a Montjuïc, ara ja al centre. Les fonts bessones de la plaça de Catalunya han deixat de ser en blanc i negre i, a més de noves figures aquàtiques, llueixen un cromatisme engrescador: nacionalista a la base -que no sigui dit que no tenim identitat pròpia- i segons raja a les alçades. Algú es pot escandalitzar en saber que l'acoloriment ha costat 1,5 milions; fins i tot algun mal pensat pot imaginar que una part dels diners s'han quedat en les butxaques dels intermediaris habituals, jo, esclar, no ho crec. Que amb aquests diners es podrien fer moltes coses a la ciutat? A veure, quines que fossin més importants? El consistori municipal, savi com és -per això el vam elegir democràticament- té molt clar el model de ciutat: Barcelona serà turística o no serà. I els turistes, que tan colors aporten a la ciutat, vindran en massa com més colors tingui Barcelona. Milers de milions de turistes fotografiant els colors de les fonts i embadalint-se amb l'aigua que puja i baixa en filigranes impossibles. Que les fonts de la plaça de Catalunya afegiran música a la seua bellesa present és cosa feta. És més, hi haurà un dia, que no m'atreveixo a predir, en què cada cruïlla dels carrers de Barcelona tindrà una font amb colors i banda sonora adequada al lloc. Quan això passi, els residents censats de la ciutat no caldrà que treballin per viure, per viure bé vull dir. És qüestió de temps.