toponímia gracienca

Continuo, i no paro de confirmar-ho, tan en la inòpia musical com sempre. Ni tan sols tinc una idea vaga del que es fa aquí, tret dels grups més coneguts que surten dia sí dia també als mitjans generalistes. No és que em falti música, sinó que és més o menys aquella sensació d'indigència cultural actual que també abasta altres gèneres artístics en diferents proporcions.

L'altre dia, llegint el diari, vaig arribar a un disc molt ben considerat del qual -deixo la vergonya a part- no coneixia el cantant, i això que ja fa anys, segons vaig saber després, que es mou pels escenaris. Vaig buscar informació a través d'internet i em vaig trobar amb una música que és molt del meu gust i que ja he incorporat a la meua selecció de tots els temps.

Del disc, titulat Cançons de l'Akídelara (produït gràcies a la col·laboració dels petits inversos de Verkami), alguns crítics destaquen una cançó que no és la meua preferida però que té la seua gràcia (recomano escoltar tot el conjunt a través dels mitjans habituals). Imagineu que passegeu un dia qualsevol per Gràcia, us trobeu al carrer Biada cantonada Verdi (possiblement aneu al cinema) i algú us pregunta pel carrer Providència; bé, doncs només li heu de dir que travessi el carrer Verdi i ja serà a Providència. Gràcia, possiblement més que cap altre lloc del món, té aquesta característica: sobtadament els carrers rectilinis perden el seu nom sense avisar i ja sou en un altre carrer. Per què passa això? No ho sé, mai no he estat regidor municipal. Bé, doncs d'aquesta característica en Víctor Bocanegra n'ha fet una rumba que els més aventures de fora de la vila poden mirar de resseguir in situ en unes quantes hores (premi pel primer que acabi el recorregut). Deixo la cançó més avall acompanyada d'imatges horroroses (em falta paciència) per aquells mandrosos que no vulguin sortir immediatament del post per escoltar la resta del disc de Víctor Bocanegra que, repeteixo, a mi em sembla molt interessant. Musicalment excel·lent.

Més vergonya que no conèixer aquest cantant i compositor, me'n fa el meu desconeixement de Les places de Gràcia (1990), però sobretot del seu autor, MiquelPujadó, que porta una pila d'anys en l'ofici i que si em llegís segur que em deixaria un explosiu plàstic a la porta de casa. En Miquel Pujadó me l'he d'escoltar més a poc a poc, però de moment li deixo un petit homenatge que comparteixo amb tots vosaltres (ei, que tampoc no he tingut prou paciència per muntar un vídeo visualment com cal, però potser més endavant...) Per cert, una de les places que esmenta ja ha canviat el nom per una reiteració maldestra.