a l'avantguarda de la rereguarda

Ja he dit alguna altra vegada que sóc comprador de “La Vanguardia” des de l'època en què vaig tenir una certa emancipació econòmica. També és veritat que alternava la compra amb altres diaris, depenent de circumstàncies diverses, personals o ambientals. I com que una cosa és comprar i l'altra llegir, repetiré que sóc lector de “La Vanguardia” des que la memòria em porta a recordar els meus principis de lector de premsa. Primer la fullejava a casa d'un oncle subscriptor, al poble, i també, amb més o menys constància, a la comuna del mas on s'anava exhaurint sense cap ordre i en retalls quadrangulars penjada d'un ganxo. A la comuna, que jo recordi, mai no s'hi va penjar cap altre diari. Més tard, no em calia anar a casa l'oncle perquè el pare i el propietari de la ferreteria del costat van decidir compartir la subscripció al diari -també al “Diario de Tarragona”, que ells anomenaven “El Patufet”. El pare la mirava primer i després passava al veí, que, una vegada llegida, l'aprofitava per empaperinar claus i tot el material més petit que compraven els clients. En les hores que vaig passar a casa del meu veí jugant amb el seu fill, mai no vaig sentir que cap client tingués preferència per una pàgina concreta a l'hora d'emportar-se la paperina, però tot podria ser, perquè confesso que la meva atenció envers les transaccions comercials del veí i pare del meu amic era més aviat escassa.

En definitiva, “La Vanguardia” era el diari que, com es pot suposar i ja he dit, vaig continuar llegint preferentment quan va arribar la meva independència geogràfica i, més tard, l'econòmica. En cap moment em vaig plantejar, i ara no parlaré dels meus plantejaments actuals, que fos el diari que m'interessés més -tot i que ja tenia unes preferències polítiques i, per tant, un cert esperit crític-, sinó que es tractava d'un costum i d'una certa comoditat a l'hora de poder fullejar amb rapidesa el periòdic. No cal dir que des d'aleshores he anat llegint, comprats o no, altres diaris, tot i que mai no m'hi he subscrit. De fet em sembla que únicament he estat subscrit a una publicació astronòmica perquè que no es podia trobar amb facilitat en els punts de venda habiatuals.

El dimarts, vaig comprar l'edició catalana de “La Vanguardia” i no em va semblar que fos gaire diferent de la castellana: les mateixes seccions, la mateixa proporció lingüística a la inversa (els anuncies fan servir bàsicament la llengua de l'anunciant, les necrològiques i les cartes al director també, en els passatemps observo que, com abans, hi ha uns encreuats i un crucigrama; el sodoku, al qual -al més fàcil- m'he acostumat no fa gaire, manté el mateix grau de dificultat que sempre, suposo que és el mateix que en la versió en espanyol... Definitivament, tot és diferent, i, al mateix temps, res no canvia. De tot plegat, només sento curiositat per saber el motiu pel qual precisament aquest any, en aquest moment, el diari (vull dir el propietari) ha decidit presentar-se en català. Les justificacions des del propi diari i els comentaris des de l'exterior sobre el tema són abundants i ben diversos, però no en trec l'aigua clara. No hi ha dubte, però, que editar premsa en català és un negoci, que la gent vol llegir en català. Que la competència de la premsa en català suposi l'èxit d'uns i la davallada dels altres no deixa de ser una conseqüència de les lleis del mercat. Les coses són així en una societat normal, encara que la nostra no ho sigui.

En fi, i torno a repetir, que per tradició i per comoditat, i per altres raons ben diverses, seguiré comprant “La Vanguardia”, ara en català, com hagués fet el meu oncle, no sé si el meu pare, i el meu veí. I si el pas al català ens porta un acostament extra al país, més enllà de la llengua, benvinguda sigui també la nova “Vanguardia”. De moment l'article d'ahir de “cultura/s” de Claudio Magris (no m'he llegit del tot el suplement), fruit de la “catalanització”, em sembla excel·lent, encara que hi estigui d'acord i en desacord alhora, com amb el mateix diari. Llàstima que no es pugui enllaçar, l'article, vull dir, o al menys jo sóc incapaç de trobar la versió catalana a Internet; tampoc no trobo el diari sencer, però deu ser cosa meva.

Se m'acut que podria enviar aquests paràgrafs al diari, a “Les cartes dels lectors”. Al diaris, que també són humans, els agrada publicar qualsevol cosa que parli d'ells. Llàstima que hagi escrit massa i el conjunt sigui excessivament descolorit. No importa, acabaré com els lectors que aquests dies veuen publicades les seves cartes: Llarga vida a “La Vanguardia” catalana!