17.2.08

Psique i Cupido (i Pessoa... i Foix)

L’ase d’or el formen algunes històries que escolta el malaurat Luci convertit en animal a l’espera de trobar les roses que el retornaran al seu estat primitiu. La més llarga i més coneguda és la de Psique i Cupido. Per aquells que no la recordeu, va més o menys així:

Uns reis van tenir tres filles bellísimes, una de les quals, Psique, sobresortia de tal manera –i evidentment no trobava cap pretendent- que fins i tot feia ombra a Venus, la qual, vist el descens de la seva popularitat, va encarregar el seu fill Cupido, un diletant que es passava els dies tirant a tort i a dret les seves fletxes de l’amor i l’odi amb conseqüències sovint nefastes (desunint tots els matrimonis i no fa absolutament res de bo) que li trobés a la noia un marit tan vil com no n’hi hagués cap altre. El jovenet alat, s'acaba enamorant de Psique i se l’emporta a un palau fabulós, però manté l’anonimat, de manera que només es presenta a la nit i a les fosques i Psique no ha d’intentar descobrir la seva identitat. La relació sembla que va bé –ja sabeu que els misteris són un valor afegit en les relacions i, a més, el costum...-, fins que les germanes de la noia, envejoses, aconsegueixen convèncer-la que mati el marit que amaga la cara perquè és un monstre, tal com havia indicat un oracle. Psique es disposa a cometre el crim mentre Cupido dorm, però aquest es desperta i l’esposa descobreix la veritable identitat del marit, massa tard. El noi, com era de suposar, està molt dolgut i desapareix. A partir d’aquest moment Psique es dedica a recórrer món a la cerca del desaparegut, però no hi ha manera, entre altres coses perquè la seva sogra amenaça tothom –dees incloses- amb terribles represàlies. Finalment, Psique arriba a la casa de Venus, i aquesta, després d’humiliar-la de paraula i obra, li proposa tres proves impossibles per tal de recuperar el seu estimat. La noia, amb ajudes diverses, fins i tot d’unes laborioses formiguetes, aconsegueix superar-les, però la sogra n’afegeix una quarta que no aconsegueix vèncer a causa de la seva curiositat malsana, i s’hagués quedat eternament adormida –us sona al història?- si no hagués estat perquè Cupido finalment s’assabenta de les tribulacions de la seva esposa i la rescata –una punxadeta amb la punta de la fletxa- del seu destí. Finalment, noi i noia –Júpiter que és un bonàs, com tots els pares amb els fils entremaliats, concedeix a la seva nora la immortalitat i s’encarrega de la festa- acaben tenint un casament solemne amb els déus com a convidats: Així va casar-se Psique amb Cupido segons el ritual, i quan va arribar l’hora del part, els va néixer una filla que anomenen Voluptuositat.

Les històries resumides sempre són incompletes i no estaria malament que féssiu una mirada al text sencer. I veuríeu detalls terribles, com la mort de les germanes de Psique i altres traspassos provocats per ella o per altres i la relativa fredor del narrador –i dels humans i dels déus- davant les morts –són els romàntics els qui comencen a tractar la mort, d’una manera exagerada, com alguna cosa més que la pèrdua de la vida. Veuríeu també la modernitat del text i el seu sentit de l’humor; recordareu la quantitat de reelaboracions que ha originat amb noms diversos; també rememoraríeu com n’eren d’humans els déus abans de l’aparició d’un sol déu i com n’eren de divins els humans. Del que sí que us heu adonat és que Cupido, passat un temps, potser després del naixement de la seva filla –bonic nom que avui ningú s’atreveix a posar-, va tornar a agafar l’arc i el buirac ple de fletxes i, com en la seva joventut o encara amb més insistència –qui sap si no l’ajuda la seva filla o la mateixa Psique?-, no para fe ferir cors. Què seria de la humanitat sense Cupido i els seus ajudants... i alguns mitjans de comunicació?

La història de Psique i Cupido la podeu trobar en una edició de la Magrana amb introducció de Joan Carbonell i traducció i notes de Bàrbara Matas, antiga companya preESO, que si llegeix el meu resum segur que invocarà les ires dels déus perquè em fulminin definitivament.

Bé, i acabo el suplement del cap de setmana amb aquest poema de Pessoa de regal, que qui sap si algú traduirà:

Eros e Psique

Conta a lenda que dormia
Uma Princesa encantada
A quem só despertaria

Um Infante, que viria
De além do muro da estrada.


Ele tinha que, tentado,
Vencer o mal e o bem,
Antes que, já libertado,
Deixasse o caminho errado
Por o que à Princesa vem.

A Princesa Adormecida,
Se espera, dormindo espera,
Sonha em morte a sua vida,
E orna-lhe a fronte esquecida,
Verde, uma grinalda de hera.

Longe o Infante, esforçado,
Sem saber que intuito tem,
Rompe o caminho fadado,
Ele dela é ignorado,
Ela para ele é ninguém.

Mas cada um cumpre o Destino
Ela dormindo encantada,
Ele buscando-a sem tino
Pelo processo divino
Que faz existir a estrada.

E, se bem que seja obscuro
Tudo pela estrada fora,
E falso, ele vem seguro,
E vencendo estrada e muro,
Chega onde em sono ela mora,

E, inda tonto do que houvera,
À cabeça, em maresia,
Ergue a mão, e encontra hera,
E vê que ele mesmo era
A Princesa que dormia.


I encara un altre poema, que no sigui dit que els caps de setmana no són generosos. El recordeu aquest de Foix?:

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

—Que el cor encén i el meu desig desvia
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses
—Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!—;
Tornessin ver l'Abscon i, en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents fos llum i dansa!

4 comentaris:

Júlia ha dit...

És que quan cunyades i sogres es fiquen pel mig, les coses s'emboliquen. A més, si la cosa funcionava a les fosques... 'no encenguis l'espelma, si es fonen els ploms'...

M'has alegrat el matí amb aquest post literari, i és que ja en temps dels déus antics la gent feia les mateixes bestieses amoroses que enguany, cosa que reconforta el present que ens acull.

Ah, Cupido i Psique haurien d'anar avui a un programa de la tele de tafaneries, ves.

Bonics poemes!

xurri ha dit...

Clarament una qüestió d'inseguretat i desconfiança
en el propi judici.

Que mentre dorms et vulguin pelar per que ho recomana la teva cunyada... (tot i que és sabut que d'una cunyada, com diu la Júlia, més val no esperar res de bó), quin mal rollo, no m'extranya que el pobre noi tingués un disgust.
Moraleja: la parella, com el seu propi nom indica, és cosa de dos.

Arare ha dit...

arg, quines cunyades més malvades corren pel món!

Poemes, sonets, boniques i resumides històries... caram, Pere, m'encanta que estiguis tan literàriament generós - o tan generosament literari-

pere ha dit...

Tu ho has dit, Júlia, les sogres i les cunyades, que dels cunyats i els sogres se'n parla menys.
M'alegra haver col·laborat a proporcionar-te un matí més distret: cert abans com ara,pocs canvis en els sentiments bàsics: amor, odi, enveja, supèrbia... és clar que no sé si això diu gaire a favor de les teories de l'evolució.
No creguis, a aquests dos en un programa de tele5 se'ls menjarien.

El noi era un jovenet confiat de casa bona que mai no s'havia trobat com a futur pare de família convivint amb una esposa amb dues germanes que eren unes vívores. Menos mal que era divíi que tenia protecció des de dalt que sinó... Ara, les cunyades van acabar fetes pasta de paper, que els déus no són tontos.
Cosa de dos, i, a més, convé que es vegin les cares de tant en tant, per evitar equívocs.

Si no hi ha una mica de literatura, arare, que queda... ?Només cunyades (i cunyats) que et volen deslituralitzar.