3.5.13

el rapte d'Europa


El rostre d'una Europa més aviat lletgeta i incòmoda, escèptica, que apareixerà en els nous bitllets de cinc euros, m'estimula a llegir la història de la princesa. És curiós com es poden imaginar al·legories a partir de les velles històries clàssiques. Qui s'amaga actualment sota l'aparença d'un toro blanc? Realment no sabia la bella princesa fenícia el perill a què s'exposava? I tantes altres preguntes de les quals, desgraciadament, sabem les respostes; i tot i així, continuem acaronant el raptor, potser l'admirem, potser voldríem ser ell. Mentrestant, llegirem les històries antigues com si només fossin coses del passat.


... cap a la platja se'n va, on la filla del rei, com solia,

per les donzells de Tir acompanyada es distreia.

No s'avenen del tot ni tenen un bon veïnatge

la majestat i l'amor: deixant el poder del seu ceptre

el governant i pare dels déus, que pren amb la dreta

els llampecs de tres puntes, i fa que la terra tremoli,

ara enmig dels vedells barrejat i en forma de toro

va mugint i, formós, sobre el tendre herbei es passeja.

És del color de la neu que no ha sentit les petjades

ni la duresa dels peus, ni la fos de l'Austre la pluja;

mostra el coll musculós, la papada li cau entre els braços,

té les banyes petites, ben cert, però semblen una obra

d'artesania, i són me´s lluents que una perla ben pura;

no amenaça de front ni espanta amb la seva mirada;

té un esperit pacífic. En veure'l la filla d'Agènor

es meravella amb la seva bellesa, que no presagia

cap envestida; però al principi no gosa tocar-lo

fins que acostant-se li allarga unes flors a la boca tan neta.

L'enamorat en frueix i, mentre no arriba a la joia,

va a besar-li les mans; però ja no aguanta l'espera:

ara salta i damunt la verda gespa s'estira

i ara amb el flanc nevat a la sorra vermella s'ajoca,

i a poc a poc, sense por, permet que la mà de la noia

ja li acaroni el pit, i ja enllaçant-li les banyes

el coroni de flors. La reial donzella, que ignora

amb qui tracta, ha gosat de seure a l'esquena del toro;

ara el déu, lentament, de la terra i l'eixuta ribera

va allunyant-se i, posant dels seus peus la petja enganyosa

dins les ones, s'enduu per la immensa plana marina

el seu botí. Ella tem quan veu que abandonen la platja;

amb la mà dreta s'agafa a les banyes i amb l'altra a l'esquena

del raptor, i els vestits pel buf de l'oreig li tremolen.


Ovidi: Les metamorfosis, final del llibre segon, (traducció de Jordi Parramon)



Un dia recordarem el destí d'Europa, i dels seus fills.