la realitat de les paraules

 

Em fixo en la gent que demana al carrer, en els que s'estan en un lloc concret, sense moure's, i en la gent que passa, passem, pel seu costat. No tinc cap interès ara de entrar en consideracions socials, polítiques o morals, sinó únicament en la descriptivitat superficial i en algun aspecte filològic o literari.

La primera divisió que es pot fer (prescindiré de si es troben a les portes dels supermercats, dels bancs o caixes o en qualsevol altre lloc) és entre els drets i la resta. Entre els segons, els asseguts, els agenollats, els de postures inversemblants, els asseguts amb gos o gat (ara fa temps que no veig altres animalons, com els ànecs)... Podria haver-me estalviat tota aquesta enumeració i passar directament al tema: els cartells. Entre els cartells, dos grups: curts i llargs. Un dels més comuns entre els primers és el que diu simplement: Tinc gana (ho he escrit en català, però ara mateix no en visualitzo cap en la memòria en aquesta llengua). Em sembla una frase d'una claredat i efectivitat total, cap ambigüitat, una crida directa a resoldre una situació de supervivència immediata. Entre els cartells llargs, sovint hi ha una tendència a l'acumulació de desgràcies: Sóc diabètica, el meu marit està a l'atur, tinc dos fills amb tumors cerebrals que necessiten... Malgrat l'acumulació de tragèdies, m'atreveixo a pensar que aquesta literatura de la necessitat no aconsegueix tanta solidaritat com el primer tipus de cartells. Siguin uns escrits o altres, el que m'ha semblat és que la gent que passa, té tendència a no mirar, o a fer veure que no mira, a no llegir, a ignorar, de manera que la literatura del cartó acaba tenint una efectivitat limitada.

Però, i si la gent mirés els cartons? I si una altra literatura arribés als cartons? Fa uns dies em va arribar un vídeo a través de WhatsApp que fa uns anys que corre i que em consta que ha emocionat a força gent. Feu-li una mirada si no el coneixeu.

Evidentment, aquest vídeo en concret no té cap sentit a Espanya, com no el tindrà a Catalunya quan hi hagi l'ONCC. Feta aquesta consideració prèvia, per què el segon cartell és suposadament més efectiu que el primer? La situació del personatge és exactament la mateixa. El cartell, a més, només serveix per determinats dies, els bonics; i els altres dies? El cec no pot veure el dia, per què diu que és bonic? I els que el poden veure, menyspreem la intensitat dels altres sentits del cec? Per què el cec no en parla d'aquesta altra intensitat? Després de preguntes semblants, vindria la definitiva: per què aquest cec, que, com ja s'ha dit, no pot ser català ni espanyol, necessita viure de l'atzar de les almoines? Ah, la poètica dels textos! Ah, el poder de les paraules! En bona mesura la realitat existeix o es transforma sense canviar a través de les paraules? Veritat o mentida segons les paraules? Ho escoltem i ho veiem cada dia.