26.2.10

la mare (anotació per a un possible conte, novel·la, assaig...)

Va amb la mare i la germana a Manso. Una visita rutinària de seguiment. La desinhibició verbal i social de la mare juntament amb la seva capacitat d’observació i la seva sinceritat algun dia el posaran en un compromís. S’asseuen a primera fila, just davant de la finestreta d’informació i recollida d’anàlisis; hi ha poca gent, silenciosa; s’acosta una noia a preguntar alguna cosa; la mare, com qui no vol –i segurament no la vol- la cosa fa una observació generalista però precisa: Quin cul més gran! Els fills la renyen: Mare!, i ella no sap per què. I continua amb unes sabates que considera excessives, amb un pentinat, amb una faldilla de caient desigual... Abans de passar a buscar-la, el fill ha comprat un llibre acabat de reeditar després d'anys d’oblit. La mare, no importa el tema, s’entreté amb qualsevol lletra. Com que avui els dos germans s’han oblidat d’agafar-li les ulleres, només és capaç de llegir el nom de l’autor i el títol, que repeteix de tant en tant durant una estona perquè ja no recorda que l’acaba de llegir: Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... No queda clar si algun dels malalts se sent al·ludit o se sorprèn per l’aparent necrofília de la mare, però els fills, preocupats per una possible aturada cardíaca d’algun hipocondríac o per la resposta positiva d’algun pervertit decideixen encetar una conversa gastronòmica que la distreu igualment. El fill pensa que és una sort que no hagi portat el llibre de Boris Vian que està rellegint. Només hagués faltat que la mare repetís en el seu francès personalíssim: J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes..., tot mirant alternativament i amb un somriure sincer els altres pacients de la sala que esperen la confirmació que les seves dolences són insignificants i transitòries.

També és veritat que la mare és absolutament imparcial, i de la mateixa manera que manifesta sense cap malícia allò que la disgusta, no té cap inconvenient a lloar el que li agrada. Així que quan passa pel seu costat una altra mare que transporta en un cotxet un nen que no ha parat de cridar-li l’atenció, no es pot estar de dir-li:

-Senyora, té un xiquet preciós!
-Gràcies, senyora –somriu l’altra, que ja ha anat escoltant dissimuladament cada comentari que deixava anar la seva interlocutora sempre que la criatura feia una gràcia.

El que no sap la dona és que si ho diu la mare, segur que no és un compliment sinó un fet inqüestionable.

8 comentaris:

Pais secret ha dit...

És com allò dels nens i els borratxos , Pere, i entent-me, ho dic en el bon sentit, diuen les veritats.
Arribat un punt , la gent gran , i més si l´ombra d´alguna malaltia senil els acompanya, no tenen manies en dir les coses tal com són, si són blanques, son blanques i si són negres, també, sense manies. No saben d´opinions políticament correctes ni collonades,la seva sinceritat i la seva "clarividència" és esborronadora.Diuen el que nosaltres veiem i pensem i no som capaços de verbalitzar.
I a més, tot se´ls perdona.

arati ha dit...

Que maco, m'ha encantat!

No dic mai ni mu, però et sóc lectora fidel. Silenciosa, però fidel.

Lluís Bosch ha dit...

Doncs molt bo, encara que no sabria dir si cal extendre el text. Potser ja està tot dit. Inevitablement fa pensar en "la mare" del Tolstoi.

Anònim ha dit...

ELLA PARLA,DIU VERITATS,ES POLITICAMENT INCORRECTA....PERO LA LLUM ENCARE PERVIU DINS EL SEU CERVELL....SAPS LO PITJOR? LO PITJOR ES EL SILENCI.
JUGANT AMB BCN.

lola ha dit...

Ja està, de quatre potes en un jardí: els comentaris a l'anterior post eren per a aquest.
Discrepo: aquest conte tot just acaba de començar. Me l'imagino com a relat tirant a llarg. Ja friso per anar-lo llegint.

jaka ha dit...

Pere, m'agrada molt, tu pots escriure el que vulguis, m’encanta llegir-te.

Una abraçada,

jaka ha dit...

A Manso també hi anava... un lloc d'esperança oi?

Una abraçada,

pere ha dit...

Sí que és cert, P S, que arribaa un moment en què, en determinades circumstàncies no hi ha censura, ni tan sols la de les normes de convivència. Una altra cosa és que nens i grans diguin la veritat, perquè la veritat, perquè la veritat ningú no sap ben bé que és, però al menys mostren la seva veritat, i, la veritat, no els sol ocasinar gaires poblemes, és veritat.


Gràcies, Arati.
Ja saps que jo també et sóc lector fidel, encara que no tan silenciós :-)

Gràcies Lluís. De fet, sí que està tot dit, encara que també podria anar per la novel·la o l'assaig.
POtser sí que és un fragment tolstià -en decidir el títol ho pensava-, però la cosa és que recordo vagament la mere de Tolstoi.

És socilament incorrecta i fa enrogir els seus fills -m'imagino-, però és tan divertit el trencament de les convencions i la impunitat en què es mou que compensa sobradament.
Completament d'acord: el silenci o no trobar orelles que t'escoltin és terrible.


Sí que hi ha un distanciament, és clar, fins i tot la primera versió estava en primera persona, una perspectiva excessivament propera tenint en compte l'autor i que, a més, restava protagonisme al personatge principal.
Ho he pensat més d'un cop, lola, però no ho faré; potser de tant en tant alguna pinzellada... no ho sé.

Gràcies, jaka.
Un lloc d'esperança, però al mateix temps, com molts altres llocs semblants, que fa la sensació que no és suficient, la majoria de vegades tinc aquest sentiment amb la medicina.
Una abraçada.