M'agrada escoltar la música dels estius del Palau Robert, encara que a la calor africana se sumi la
humitat mediterrània. Entre cançó i cançó, em perdo pels camins
dels jardins on una parella, asseguda en un banc, es fa petons i
s'empaiten sense pausa una nena i un nen riallers. Em desdic, no em
perdo perquè els jardins són breus, a penes uns camins envoltats
d'arbres i de plantes, com tants altres llocs d'aquesta Barcelona
petita i encara una mica diversa. M'agrada sentir la música a l'aire
lliure en aquest moment que la tarda es fon a poc a poc i la nit no
acaba d'arribar mentre tot es desdibuixa abans que la llum dels
fanals agafi el relleu al sol.
M'agrada com s'allarga la cançó
-excepcionalment en català-de l'Eva Fernández entre les variacions
virtuoses dels instruments dels seus acompanyants. Aviat serà nit.
2 comentaris:
Moltes gràcies per oferir-nos aquest tast pels que no hi érem!
Va estar bé :-)
Publica un comentari a l'entrada