vaig perdre una paraula al pati de ma mare...

Surto amb la mare a passejar pel pati. La intranquil·litza una mica aquest ventet refrescant del crepuscle, però de seguida es distreu amb els geranis i n’arranca unes flors: “són pensaments”. Se’ls queda mirant i passa el dit per la part més fosca. La mare em continua sorprenent: el seu cervell m’és un misteri, ha perdut el nom de moltes plantes i de gairebé totes les flors i de sobte li ve a la memòria l’especificitat d’aquests geranis.

Quan anem a creuar el pati, cap a la banda on hi ha la roba estesa, la mare veu la bèstia, que sempre li sembla nova, com un descobriment agradable del qual segueix les evolucions; poques, perquè l’animal, castrat, ja es vell, com la gent de la casa. A la mare, li agrada com es mou, com s’asseu sobre la cua, com obre i tanca els ulls, més l’esquerre que el dret, com s’enrosca dalt del test i sembla dormir, i potser dorm. Al mateix temps, l’animal li fa una mica de respecte, no s’hi vol acostar gaire i encara menys tocar-lo. Avui, al pati, mentre estem a punt de passar pel seu costat, la mare em mira i no sé si afirma o pregunta: “Ens burnarà (?)” (nosaltres diem burnar, però hi ha gent que diu bordar, o lladrar, o segurament alguna altra cosa). Com se li ha acudit pensar què ens podia burnar? Me la miro i li dic que no, que els gats no burnen, que els gats... M’adono que he perdut la paraula, que no sé que fan els “nostres” gats, per bé que imagino que els gats barcelonins miolen, cosa que no crec que interessi la mare, perquè ella habitualment no viu a Barcelona; per altra banda, si li dic que el gats miolen, és capaç de preguntar-me que fa un gat barceloní o vés a saber d’on a casa seva i, francament, no sabria què respondre-li. Decideixo, doncs, deixar la frase inacabada i canviar de tema. El gat, no només no ens burna, sinó que quan ens aturem al seu costat es mostra encuriosit i per poc que no fa una perillosa llepada a l’objectiu de la càmera.























Torno a casa pensant si recuperaré la paraula perduda, ni que sigui per compartir-la amb la mare; però no hi ha res a fer, ni tan sols sóc conscient de si és semblant o molt diferent de la que es fa servir aquí. Quantes paraules dec haver perdut ja? Finalment, a casa, sense pensar-hi, em ve la paraula al cap: els “nostres” gats maulen i, ben mirat, ho fan d’una manera molt semblant a tots els altres gats catalans, fins i tot, crec, als gats de tot el món, encara que no sóc expert en el tema i no posaria la mà al foc.


Penso que no sé si arribaré a trobar totes les paraules que amb el temps i la distància he anat perdent. De fet, no arribo a ser conscient de els paraules perdudes fins que les necessito. Intento convèncer-me que tampoc no és una tragèdia; a la fi, amb el temps, he anat trobant moltes paraules dels altres que comparteixo i regalo quan em sembla.