la poesia al carrer

Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi.

Manuel Milà i Fontanals: del discurs als Jocs Florals de l'any 1859.



He fet una mirada al programa de Barcelona Poesia 2012 (Festival Internacional de Poesia de Barcelona), del 8 al 17 de maig, i em sembla molt bé. Hi haurà varietat de poetes i de versos, poetes d'aquí i poetes d'allà, versos nus i versos acompanyats, poemes en veus de poetes i poemes representats, clàssics i experimentals, homenatges i exposicions... Que m'agradaria també escoltar altres veus? Això no té cap importància. El que voldria és més espais, altres espais, més places, més carrer, més llocs on es pogués entrar i sortir, passar o quedar-se.


Llegeixo un titular de diari que diu “Els poetes posen veu al desassossec del segle XXI. Els últims llibres de poesia aborden el neguit i les esperances d'un temps d'incertesa”. Doncs això, poesia per als qui no llegeixen poesia, poesia per als desassossegats que no aniran al Palau de la Música ni al saló de Cent. Que la poesia faci fer una pausa, com a mínim una pausa, als qui recorreran la ciutat sense saber que Barcelona per uns dies és també la ciutat de la poesia, que els versos s'escampin des d'un escenari circular de l'estrella central de la plaça de Catalunya i, per un moment, facin callar la prosa; que els rapsodes substitueixin les estàtues mudes de la Rambla i presentin altres mons als bevedors de sangria i de cervesa; que al costat de cada estàtua dels poetes del Parc de la Ciutadella hi hagi un poeta d'avui que reciti poemes d'avui (o potser d'ahir o de demà); que al Portal de l'Àngel es reparteixen fulls de poemes en lloc de publicitat de rebaixes; que cada aparador triï els versos del seu poeta preferit; que davant de la Borsa s'especuli amb paraules; que desapareguin els contenidors de Pau Claris perquè dels versos dels poetes, un a cada cantonada, tot s'aprofita i que aquest és l'incendi que ens cal; que a la paret de l'ajuntament es projecti poesia; que els autobusos portin versos grocs sobre fons vermell de passió; que en els vagons del metro, en lloc de les parades, s'anunciï la vida i la mort de què parlen els versos; que a cada finestra hi hagi una bandera amb un vers, com una flor que esclata... Que la poesia surti per uns dies dels ateneus, les llibreries, les biblioteques, els centres cívics, els teatres, els bars de poetes, les cases de poetes, els llibres dels poetes, i torni al carrer el que el carrer li ha donat -i tant se val si no li ha donat el carrer. I si la poesia sembla que perd la batalla del carrer -quina lluita pot perdre la poesia?- que ho torni a intentar, un any i un altre, en una guerra pacífica i cruenta alhora que pot semblar inacabable, però que els poetes agosarats i els seus seguidors haurien d'intentar, no amb la por de quedar-se sols, sinó amb l'esperança de ser més que mai, fins que res no els detingui i la ciutat, i el país, sigui seu, dels poetes d'aquí i dels de fora, al menys per una setmana.

I després, què?  I què?