18.1.14

el preu de les paraules


Poquíssimes pàgines separen al diccionari de paper els mots poeta i polític, però, quina diferència! El primer ens regala les paraules que ens ajuden a viure per fer-les servir segons les nostres necessitats o desitjos, mentre que el segon intenta vendre'ns-les com qui no vol la cosa, i sovint ho aconsegueix, malgrat la nostra voluntat adversa.

Algú podria dir que són els poetes, aquells que tenen la sort de publicar, de ser llegits, els qui ens fan pagar els seus llibres, mentre que els polítics gairebé sempre ens donen les paraules de franc. Quin error! Tots els llibres de tots els poetes tenen un preu insignificant comparat amb el que sovint ens toca pagar per les paraules d'un sol polític. Em sembla innecessari afegir exemples

6 comentaris:

gatot ha dit...

Et deixaré un comentari groller, Miquel, i si el trobes excessiu ets lliure d'esborrar-lo:

la teva tesi em sembla que és al mateix nivell de qui es planteja "el cost" del sexe a casa o amb un/una professional...

les paraules no tenen preu, com no l'hauria de tenir el sexe; en canvi, pregunta a qualsevol que pensi, i faci pressupost, i et dirà que res no surt de franc. (segons la cultura cristiano-materialista que ens toca viure i assumir)

Preguntes què surt més barat? Si una hora de sexe amb una professional (uns 100 euros?) o una hora de sexe amb la habitual (uns 300 depèn de la fase i la edat i les ganes?)

Trobo que polítics i poetes es mullen poc, que és el més habitual. I els pocs que es mullen, no tenen preu.

Carme ha dit...

Totalment innecessari posar exemples, Miquel. Ho veig claríssim.

El que ens toca pagar, per les paraules d'un polític, ens diners és molt, però en tot allò que no són diners... encara costa més car.

Al menys els poetes els compres i vols i si no vols no. Els polítics els hem de comprar per força.

Montse ha dit...

A més, els costa molt poc donar a les paraules significats que no tenen i al revés. O inventar-se paraules inexistents per als seus fins...

(això tant ho fan els poetes com els polítics, però per als poetes les finalitats són unes altres)

Assum ha dit...

Completament d' acord amb tu Miquel.
Estava pensant en aquell període del realisme històric en què s' utilizava la poesia com a arma ideològica i política, Martí Pol per exemple.
En canvi ara que tornem a estar en un moment històric molt important i reivindicatiu,la poesia està més tancada als llibres que mai.En tot cas tornem a sortir poetes d' aquell període com Espriu.

Josep ha dit...

Miquel, estic d'acord amb el que dius, i penso que és veritat que ara desgraciadament no són bons tems per la poesia. Tot això amb fa pensar amb Celaya i la seva poesia “la poesía es un arma cargada de futuro”, la recordes, oi?

Abans la poesia es convertiria en aquesta eina de lluita social que no seria mai un fi en si mateixa, sinó un instrument per transformar el món.
Salutacions.

miquel ha dit...

Sí que és una mica groller, sí, gatot. També t'he de dir que em costa de veure una relació clara amb el que he escrit, així que m'abstindré de dir res més.

Exactament, Carme, els has de comprar per força, els polítics. I tot i estar d'acord que ens costen molt més enllà dels diners, només per refrescar la memòria: el que ens han costat en els ajuts bancaris... Uf!

Montse, i és que els jocs de paraules dels poetes són jocs que ens agraden, però en els jocs dels polítics sovint prenem mal.

Assum, el debat sobre la funció de la poesia és divers i canviant, però, en tot cas, els poetes sempre són un bon indicador de la societat. ara és quan ens hauríem de preguntar perquè hi ha poc "realisme històric"..., que, de tota manera, hi és.

Recordo els versos de Celaya, i de Neruda i dels catalans, Josep. Sí que són bons temps per la poesia, hi ha molt bons poetes coneguts i no tant, però és una altra poesia. Com insinuava a l'Assum, hem de mirar que mou els poetes d'avui i per què.
Els poetes, però, continuen expressant el seu món i el de fora, encara que...