30.10.08

Horacianes (i IV): l'epíleg

I acabo la sèrie; sense afegir res.

Com si fos un de tocat per la sarna o afectat d’icterícia, com si fos un maniàtic o un llunàtic sota el signe de Diana furiosa, els assenyats tenen por de tocar el poeta sense seny i el defugen. Els nens el fan fora i només el segueixen els incauts. Ell va errívol i vomita els seus versos amb els ulls en blanc, i sí, com aquell que només es fixa en les merles, cau en un pou o una rasa, per més que cridi “Socors! Gent, sóc aquí!”, ningú no passarà ànsia per treure’l. I si algú es posa a ajudar-lo i li llança una corda, jo li diria: “¿Com saps que no s’hi ha ficat amb tot el coneixement i no vol que l’en treguin?”, i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llança a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no és tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar a les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i l’ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

Horaci. Art Poètica.

P.S. Algú se’n recorda quants anys tenia Miss Daisy l’any 1888?

2 comentaris:

manel ha dit...

Ui! 1888, del temps de la picor. Sí. Ara que ho dius, en Guimerà estrenava Mar i cel. Si. El mar, això, això. Va ser quan la Daisy va veure per primer cop el mar. Sí. El setciències del seu pare li va dir que no, que era el Golf de Mèxic. Sí. Era molt menuda. I tant. La Daisy li va demanar si podia tocar l’aigua del mar amb la mà, fixa’t. T’ho asseguro. És com si ho hagués vist avui mateix, o potser ho he somiat? Ves a saber, fa tant temps. Sí. La Daisy no devia tenir més de dotze anys, potser.

pere ha dit...

Molt bona relació d'estímuls, Manel. Si ja devia ser això. Després el temps passa tan ràpid...!