21.5.10

embolica que fa fort o l'estrany cas de les llengües que per atzar s'intercanvien els papers

M’avergonyeixo de la meva desídia i demano disculpes als lectors que ahir i avui han passat per aquí, i molt especialment als qui han deixat el seu comentari. M’explico.

Vaig escriure el darrer apunt (el de sota d’aquest) en català, com sempre, i el vaig penjar al bloc sense repassar. L’endemà a migdia, és a dir, ja fa unes quantes hores, he entrat al bloc i he anat directe als comentaris. El primer que he llegit ha estat, és clar, el de l’Arare, i no he acabat d’entendre què volia dir. Bé, no és que no hagi acabat d’entendre’l, sinó que he pensat que quan un escriu cadascú llegeix el que li sembla i actua en conseqüència. Com que el comentari em resultava fosc, he imaginat una resposta poc compromesa, alguna cosa així com: “és català qualsevol alumne que viu i treballa a Catalunya; ara bé, no sé si es pot dir que els meus alumnes treballen gaire, en conseqüència...” Ja us ho podeu imaginar: embolica que fa fort. Després he llegit que l’Albert em parlava de la seva relació amb els gats i de la sort que he tingut amb el meu. He quedat una mica desconcertat perquè mai hagués imaginat que fos aquest assumpte el que podria cridar l’atenció; però en fi, l’intercanvi d’experiències felines sempre és interessant. La kika, la tercera comentarista (m’adono que parlo en tercera persona, com si aquesta no fos una conversa entre nosaltres), m’acaba de sorprendre quan insinua que no sap la meva intenció en escriure un text que a mi em semblava, modèstia a part, diàfan; i afegeix que potser he fet servir un traductor automàtic. Per què fa aquesta impressió un text en el més ortodox dels catalans, si exceptuem les paraules burnar i maular? Ai, ai, ai! Què passa aquí? La A., és a dir, País Secret (ja sabeu que em nego a dir-li P.S.), mostra un desconcert inicial que em desconcerta, però després reprèn el fil i col·labora en els aspectes dialectals del post. D’acord, m’interessa, molt bé, però, què passa aquí?

Deixo els comentaris i vaig al post. Ostres, ara ho entenc. He escrit en castellà! Us ha semblat... Bé a cadascú li ha semblat el que li ha semblat. Però, si estava segur que havia fet servir el català! Ah, sí, no és la primera vegada que em passa, però sempre me n’he adonat abans. A la pantalla de l’ordinador tinc la barra del traductor de Google sense domesticar que faig servir per entendre els textos de les llengües que no domino, pràcticament totes. Quan li plau, el traductor –aquesta és la seva funció- tradueix, i ahir va fer això, em va traduir el post i jo el vaig pujar sense adonar-me del canvi (i el mateix va passar amb dimarts de sang, que ha aparegut en dimecres i en què la xurri s'ha convertirt en la xurerra -disculpes, xurri-), i ja la tenim muntada: bipolaritat del blocaire, el tio s’ha passat a Ciutadans, estranya experimentació amb possible relació amb el contingut...

Res, que cap a les tres he pujat l’original català, cosa que en lloc de deixar aclarida la situació, encara ha originat més comentaris en què es pensa que l’ús de les dues llengües era una estratègia preconcebuda amb finalitats, evidentment, que només el propi autor pot conèixer. En aquest cas, la iruna, amb qui comparteixo –gairebé en la seva totalitat- la modalitat lingüística, que em fa reflexionar sobre algun dels aspectes de fons que tracto en el post; la clidice, amb qui comparteixo nord-occidental i que per la seva llunyania dels orígens mostra la seva empatia; i l’arare i la kika, que han viscut la perplexitat del procés des del principi i que opten definitivament per parlar de gats i gossos, cosa que no m’estranya gaire.

Per cert, a la tarda, una lectora esporàdica amb qui em veig cada dia m’ha dit que li ha agradat molt el post. M’he vist obligat a preguntar-li si es referia al castellà o al català. El català, em diu; no sabia de què li parlava i comprendreu que no li ho podia explicar.

En fi, benvolgudes (i benvolgut) amigues (amic) comentaristes, que no us podeu imaginar com m’he divertit llegint-vos, després de l’ensurt inicial. He pensat, també, en la capacitat que tenim els humans per adaptar-nos a les noves situacions i, finalment, que una vegada més, la realitat, encara que sigui virtual, supera la ficció, encara que sigui virtual.

Repeteixo les gràcies per la vostra amistat i comprensió i us demano disculpes pel fet que avui no respongui els vostres comentaris al lloc habitual.

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Ep, jo em pensava que ho havies fet expressament, i que era una mena de provocació intel·lectual, per això no vaig dir res i vaig esperar... amb què ens sortiries, he, he.

Júlia ha dit...

...i és que allò de l'empudegamiento o l'amiga churrera em va encantar.

Clidice ha dit...

vaja! i jo m'ho vaig perdre! doncs ho hauràs de repetir, però ara com a performance! :)

Pais secret ha dit...

Com la Júlia, jo creia que tenies ganes de jugar i ho havies fet expressamnet, i sí, en un principi em vas desconcertar, però llavors vaig seguir el "joc".Per això et deia la cosa de l´accent, fins i tot llegint sense articular paraula tinc accent empordanès, marededéusenyor!!
No ho diguis a ningú però alguna vegada passo el que escric pel traductor de google i és ...descollonant la quantitat de bestieses que arriba a traduir, sobretot els girs i les frases fetes.. Si algun dia t´avorreixes, prova-ho.
Bé, sigui com sigui va ésser un post divertit per tots, almenys ens vas treure una mica de "brillu" i ens vas fer pensar més enllà del que mostraven les lletres.
( cosa que fas sovint, tot sigui dit)

F.Puigcarbó ha dit...

a mi em va estranyar, pero no vaig gosar dir res, em vaig dir...igual és una performance.

kika ha dit...

jo també ho vaig trobar estrany, com ja et vaig. però estava convençuda de que ho havies fet amb alguna intenció estranya que no aconseguia entendre... algun truc dels teus :-)
ara bé, aquesta explicació és molt convincent!!!
:-9

Júlia ha dit...

Todavía tengo mis dudas, que el señor Saragatita tiene mucha gramática parda... además de tener de la otra, vaya, de la canónica y ortodoxa en lengua vernácula.

Arare ha dit...

J'ai perdu la plume dans le jardin de ma tante

Albert B. i R. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Albert B. i R. ha dit...

En un primer moment tb ho vaig trobar estrany i va sobtar una mica. Però bé, ja hem sortit de dubtes!
P.D. Sento el comentari suprimit, però sense voler havia comès una falta d'ortografia força lletja.

pere ha dit...

Prometo solemnement, Júlia, per la memòria de Santiago Rusiñol, que va passar justament com explico. ara que ho insinués, però, em sap greu no haver aprofitat l'error per inventar alguna coseta.

Doncs no et pensis, clidice, que de tant en tant el traductor m'ha fet inesperadament jugades ben divertides. No descarto la possibilitat de fer servir els seus equívocs.


Agraeixo la teva col·laboració amb una bona dosi d'erudició de l'altre dia, A. i insisteixo que em dol que el meu post no fos creat per la meva voluntat perquè fixa't quant de joc ha donat.
Realment les traduccions automàtiques produeixen resultats impensables, com el petit detall que comenta la Júlia a "Dimarts de sang". Com dic, jo tinc una barra fixa del traductor a la pantalla que de vegades se'm dispara sola i em descol·loca fins que me n'adono.

No m'estranya, Francesc, que esperessis a veure-les venir. A vegades fem coses tan estranyes en això de les lletres, que més val restar en silenci.

Ei, quika, sembla com si desconfiessis de la meva justificació :-) Que sí, que va anar així. Però també podia haver intentat vés a saber què, tens raó.

No saps quantes plomes porto perdudes en diversos jardins, Arare. No importa sempre que les trobi algú que les apreciï :-)

És que realment la cosa no tenia cap sentit, Albert. La veritat és que em flagel·lo (suament)per la badada.

Olga Xirinacs ha dit...

Aquests són els efectes de la globalització, amic meu. Als ciutadans del món ja els passen aquestes coses. Per haver volgut picar tan amunt, t'has trobat amb la Torre de Babel.
Divertit, de totes maneres.