embolica que fa fort o l'estrany cas de les llengües que per atzar s'intercanvien els papers

M’avergonyeixo de la meva desídia i demano disculpes als lectors que ahir i avui han passat per aquí, i molt especialment als qui han deixat el seu comentari. M’explico.

Vaig escriure el darrer apunt (el de sota d’aquest) en català, com sempre, i el vaig penjar al bloc sense repassar. L’endemà a migdia, és a dir, ja fa unes quantes hores, he entrat al bloc i he anat directe als comentaris. El primer que he llegit ha estat, és clar, el de l’Arare, i no he acabat d’entendre què volia dir. Bé, no és que no hagi acabat d’entendre’l, sinó que he pensat que quan un escriu cadascú llegeix el que li sembla i actua en conseqüència. Com que el comentari em resultava fosc, he imaginat una resposta poc compromesa, alguna cosa així com: “és català qualsevol alumne que viu i treballa a Catalunya; ara bé, no sé si es pot dir que els meus alumnes treballen gaire, en conseqüència...” Ja us ho podeu imaginar: embolica que fa fort. Després he llegit que l’Albert em parlava de la seva relació amb els gats i de la sort que he tingut amb el meu. He quedat una mica desconcertat perquè mai hagués imaginat que fos aquest assumpte el que podria cridar l’atenció; però en fi, l’intercanvi d’experiències felines sempre és interessant. La kika, la tercera comentarista (m’adono que parlo en tercera persona, com si aquesta no fos una conversa entre nosaltres), m’acaba de sorprendre quan insinua que no sap la meva intenció en escriure un text que a mi em semblava, modèstia a part, diàfan; i afegeix que potser he fet servir un traductor automàtic. Per què fa aquesta impressió un text en el més ortodox dels catalans, si exceptuem les paraules burnar i maular? Ai, ai, ai! Què passa aquí? La A., és a dir, País Secret (ja sabeu que em nego a dir-li P.S.), mostra un desconcert inicial que em desconcerta, però després reprèn el fil i col·labora en els aspectes dialectals del post. D’acord, m’interessa, molt bé, però, què passa aquí?

Deixo els comentaris i vaig al post. Ostres, ara ho entenc. He escrit en castellà! Us ha semblat... Bé a cadascú li ha semblat el que li ha semblat. Però, si estava segur que havia fet servir el català! Ah, sí, no és la primera vegada que em passa, però sempre me n’he adonat abans. A la pantalla de l’ordinador tinc la barra del traductor de Google sense domesticar que faig servir per entendre els textos de les llengües que no domino, pràcticament totes. Quan li plau, el traductor –aquesta és la seva funció- tradueix, i ahir va fer això, em va traduir el post i jo el vaig pujar sense adonar-me del canvi (i el mateix va passar amb dimarts de sang, que ha aparegut en dimecres i en què la xurri s'ha convertirt en la xurerra -disculpes, xurri-), i ja la tenim muntada: bipolaritat del blocaire, el tio s’ha passat a Ciutadans, estranya experimentació amb possible relació amb el contingut...

Res, que cap a les tres he pujat l’original català, cosa que en lloc de deixar aclarida la situació, encara ha originat més comentaris en què es pensa que l’ús de les dues llengües era una estratègia preconcebuda amb finalitats, evidentment, que només el propi autor pot conèixer. En aquest cas, la iruna, amb qui comparteixo –gairebé en la seva totalitat- la modalitat lingüística, que em fa reflexionar sobre algun dels aspectes de fons que tracto en el post; la clidice, amb qui comparteixo nord-occidental i que per la seva llunyania dels orígens mostra la seva empatia; i l’arare i la kika, que han viscut la perplexitat del procés des del principi i que opten definitivament per parlar de gats i gossos, cosa que no m’estranya gaire.

Per cert, a la tarda, una lectora esporàdica amb qui em veig cada dia m’ha dit que li ha agradat molt el post. M’he vist obligat a preguntar-li si es referia al castellà o al català. El català, em diu; no sabia de què li parlava i comprendreu que no li ho podia explicar.

En fi, benvolgudes (i benvolgut) amigues (amic) comentaristes, que no us podeu imaginar com m’he divertit llegint-vos, després de l’ensurt inicial. He pensat, també, en la capacitat que tenim els humans per adaptar-nos a les noves situacions i, finalment, que una vegada més, la realitat, encara que sigui virtual, supera la ficció, encara que sigui virtual.

Repeteixo les gràcies per la vostra amistat i comprensió i us demano disculpes pel fet que avui no respongui els vostres comentaris al lloc habitual.