En mig de dos en petit lit.
Jordi de Sant Jordi
A les acaballes de l’estiu vaig veure pintat a l’asfalt d’un carrer de Gràcia el lema anterior. Encara que vaig entendre que la pintada era una diàleg inacabat entre els qui es queixaven del soroll excessiu que hi ha sovint a les nits del barri i els que acceptarien el son si els seus somnis tinguessin companyia, jo em vaig prendre la proposta literalment i em vaig esparverar. Reivindico dormir, i dic dormir, sol, sobretot a l’estiu, i en llit gran, sense més acompanyament que un llençol de fil –on han anat a parar els llençols de fil?- separant-me del matalàs. Reivindico dormir a l’hivern en llit gran sota un nòrdic de plomes i amb la finestra oberta que deixi passa un aire que em pessigollegi el nas. Reivindico que em nego a dormir, en llit gran o petit, en companyia, ho trobaria, deixeu-me ser cortès, una descortesia.
9 comentaris:
doncs a mi m'agrada -encara- dormir en companyia... potser només pel goig de despertar-me amb un somriure; i també pel plaer egoïsta de veure que et somriuen...
Per dormir, a mi també m'agrada més la solitud.
jo amb dormir m'aconformo :) ara, reivindico despertar-me acompanyada :)
un somriure...
(va, que ja em mossego la llengua i no dic res...)
;)
aiii, on han anat a parar els llençols de fil???
un petonàs
a l'hivern amb la finestra oberta, per olt nòrdic que tinguis ves amb compte que pots agafar un refredat!
respecte a dormir amb companyia, jo tinc dies... hi ha dies que em ve de gust, d'altres que prefereixo dormir sola, d'altres que voldria companyia i no hi ha ningú, i d'altres que tinc companyia i no dormo!
:-D
de fet es dor més bé sol que acopmpanyat encara que sigui ben acompanyat.
Però a veure. Una cosa és dormir i una altra somriure...
:)
Jo, per fer la migdiada, sí que reivindico i exigeixo SOLITUD
Aquest "encara" va amb segones, gatot?
No et pensis, a mi també m'agraden els somriures. Què són els somnis si no acaben amb un somriure?
Com si no es pot dormir, Rita?
I jo, Clidice... Encara que no m'importa que la companyia arribi a l'hora que li vagi bé, mentre no falti.
Mar, mar...
Encara en queda algun de llançol de fil...
Petó d'abans d'anar a dormir.
No creguis, kika, el refredat encara el porto, i a Barcelona els hiverns solen ser de fireta.
Ets una noia complicada, a veure si fas una tria definitiva :-) Tot i que la varietat, tens raó, és el que dóna sentit a la vida.
Alguns diran que el que diem és cosa de l'edat, Francesc. Que vagin dient.
Exactament, Violeta. I també hi ha qui s'adorm amb un somriure. Feliços somnis.
Ah, Mireia, les migdiades són sagrades! Al mateix temps, però, la migdiada és una hora ideal per estar acompanyat.
Publica un comentari a l'entrada