contrastos

Em va semblar que ahir podia fer una mirada a la participació dels presidents dels grups parlamentaris al programa de la Mònica Terribas, La nit al dia. M’acabo d’adonar que tal com he escrit les oracions anteriors, es pot pensar que m’interessava més el programa i la seva directora que no el que dirien els participants. La veritat és que no és així, però convindreu amb mi que La nit al dia s’ha convertit en un dels espais importants de TV3 (la gran aposta?): del 33 al 3, d’un horari una mica ingrat a la franja de màxima audiència, d’un temps fix a la possibilitat de fer algun extra, com el d’ahir (gairebé dues hores)... Tot el que -el qui- passa pel programa de la Mònica es converteix en allò que cal saber i cal seguir amb atenció en aquest país. M’estranya que a aquesta noia encara no li hagin sorgit grups de fans, que no tingui una pàgina oficial a Internet o un blog escrit pels seus admiradors.

Anem al contingut d’ahir, però. A diferència del que passava en altres latituds i aquí mateix, el quatre senyors i una senyora cridats a fer un repàs del procés de gestació de l’Estatut, a analitzar el moment culminant de l’aprovació del document i a preveure les perspectives de futur, transmetien una sensació de pau, d’entesa, de germanor, que era molt d’agrair. Era com el descans dels guerrers que fan una treva després de la batalla, abans de preparar-se pels nous combats que els tocarà protagonitzar en un futur immediat. No només feien èmfasi en els aspectes positius que la formació que representaven havia protagonitzat, sinó que també es permetien elogis als seus oponents, alguns dels quals feia molt poc que s’havien mostrat extraordinàriament durs. Insisteixo, quedaven lluny les baralles, les desavinences aparentment insalvables, les declaracions a traïdoria. Estaven a TV3, la nostra, i tots eren els guanyadors, i nosaltres amb ells. Va haver-hi un moment que la Mònica no ho devia veure gaire clar, que esperava més confrontació, que volia uns invitats menys “contemporitzadors”, però ahir, de 10 a 12, no era el moment. Una de les escenes més tendres va ser aquella en què a la seva pregunta sobre els moments més emotius i aquells que voldrien oblidar de tot el procés, Manuela de Madre va respondre que ella s’avergonyia d’una falta que havien comès des del punt de vista democràtic, que lamentava que el PP només hagués disposat d’una hora per estudiar la proposta d’acord de finançament que ja coneixien els altres partits. “Que bonic!”, va exclamar la Terribas. Doncs això, que aquest era el to del col·loqui, durant bona part de la primera hora. I jo, satisfet de la manera com es desenvolupaven les intervencions, content de les mostres de seny que s’anaven alternant, vaig decidir que podia plegar i entrar en el meu programa preferit dels dimecres a la nit.

Contrariament al programa de la Terribas, el d’en Manzano, Saló de lectura, ha endarrerit una hora el seu inici en aquesta BTV renovada, que hem de suposar més competitiva, per molt que ens diguin que no està pendent de les audiències. A diferència del La nit al dia, a BTV els quatre convidats no estaven tan contents. Vaig arribar tard, quan gairebé ja havia acabat la intervenció de Miquel Pont, pagès jubilat de Berga, autor de Vocabulari del pagès, Les feines de la vella pagesia, Calendari dels vells oficis, recuperació i vestigis d’un món ja inexistent perquè ara, deien, ja no hi ha pagesos, sinó empresaris del camp. Al costat de Miquel Pont, en Toni Sala parlava de Rodalies (un altre interessant article crític aquí), una obra que no he llegit, però que em va semblar que també s’alimentava d’un món en què els espais naturals,l’amplitud de la natura, s’enyora (corregiu-me si no és així). Surava la decepció davant d'una societat que va submergint-se acceleradament en el sector terciari, sense possibilitats de marxa enrere.

Enfront dels escriptors, s’asseien dos llibreters. El gerent del gremi, que havia estat convidat principalment per animar i confirmar en Miquel Colomer, director de la Catalònia, l’altre convidat, que ens va explicar les darreres novetats del contenciós de la llibreria amb la immobiliària que l’amenaça, aquesta immobiliària de la qual un 50% de les accions són de la Caixa de Sabadell, que com qualsevol caixa dedica una part important dels seus beneficis a l’obra social. Si voleu saber l’estat de la qüestió en aquest moment, cliqueu aquí. Ens recordava Colomer com els lloguers del centre de la ciutat només permeten que s’hi estableixin negocis que quintupliquen el valor del producte que vénen. Mentalment vaig fer un repàs dels comerços del Passeig de Gràcia, del Portal de l’Àngel, de les Rambles... Quin desastre, les Rambles... Van continuar parlant de la competència de les grans superfícies, de les diferències amb el sector que ells representaven...
Qui ho havia de dir, el programa que es podia esperar més crispat, va resultar d’un optimisme inesperat, d’unes perspectives de futur esperançadores, mentre que a Saló de lectura, una certa amargor va dominar l’ambient per un moment i se’ns va presentar la visió d’un futur incert en alguns aspectes dels llibres, que no de la literatura, i del propi món. Ja ho veieu, les coses no sempre són com un imagina que seran.