el triomf de la metonímia?

De vegades m’admira la impaciència que mostrem davant de les coses més serioses, davant d’aquelles situacions que requereixen un examen calmat i minuciós per arribar a resoldre’s de manera digna.

Que els jutges de l’Audiència Nacional (compte amb el terme nacional) és passin hores, dies, setmanes, deliberant sobre si els anomenats papers de Salamanca (o papers de Catalunya, si voleu) han d’arribar finalment al país d’on van sortir o han de ser retornats al país que els custodiava no és necessàriament, com molts insinuen, cap mostra de parcialitat i de partidisme, de ganes d’emprenyar, de tour de force amb el govern, ans al contrari, és un signe de diligència, de responsabilitat, de ganes de fer la feina ben feta. Em decebria molt que els senyors de l’Audiència enviessin els papers aquí o el tornessin allà sense haver-se’ls llegit tots, sense haver fet una segona i definitiva lectura ( no sé qui va fer la primera, però es veu que no era digne de confiança). Paciència doncs, que la justícia és un dels pocs instruments independents en què podem confiar tots els ciutadans, malgrat que no es confiï gens que la catalana pugui ser independent (i en català).

Potser els papers no haurien d’haver arribat a l’Audiència Nacional, però com que ja hi són, jo, com la consellera Mieras, confio en la justícia, tot i que en aquest cas el concepte respongui a una figura retòrica que a vegades em resulta difícil d’identificar –amb freqüència la confonc amb la sinècdoque, i fins i tot amb la metalepsi- i que crec que sovint es comporta amb una bona dosi de traïdoria. M’estic referint, ja ho deveu haver copsat, a la metonímia, aquest trop que actua per desplaçament de límits que consisteix a posar en lloc del verbum propium un altre mot, la significació pròpia del qual es troba en una relació real (realment real?) amb el mot emprat.
Amb tanta retòrica, a la fi, un acaba no sabent què té més importància si el verbum propium o l’altre, l’abstracció de la justícia o la concreció dels personatges: José Luis López Muñiz, Begoña Fernández Dozagarat, Jaime Alberto Santos, Isabel Reza Gómez i María Dolores de Alba Romero. I ja no vulgueu saber l’embolic que em faig a l’hora d’intentar esbrinar la classificació precisa. El continent pel contingut? El signe per la cosa significada? El resultat per la causa? La matèria per l’objecte? L’abstracte pel concret? El desig per la realitat? El franquisme per la democràcia...? On situo la metonímia que ens ocupa i em preocupa?

(Aviso de la possibilitat que aquest post s’autodestrueixi per força major demà mateix. Amb la justícia (d’aquell país) mai no se sap).
Ja és demà, i les senyores i els senyors de l'Audiència Nacional -grans pensadors amb poca feina- han decidit que Catalunya és Espanya i que els papers no corren perill... I el post que no es vol autodestruir...
















P. S. Bono contra Forn (reminiscències bíbliques). El que ens faltava per veure. I que consti que jo, a difèrència d'alguns d'escriviu per aquí, estic en contra de copejar indirectament, però la desproporció del resultats és inadmisible.

I parlant de veure, no sé si la història de Mas a TV3 aquesta nit ha continuat tan penosa com quan jo l’he deixada.
Sí, veig que ha continuat avui al Parlament. Hi ha coses que no tenen remei.

(Raimon a data de caducitat)