fronteres

En els aspectes polítics, els pobles, els països, les nacions, els estats, han tingut i encara tenen una dèria important a marcar fronteres. Economia, religió, llengua, cultura en general, són elements diferenciadors i de vegades importants per a la seva supervivència, i governs, institucions i individus anem deixant les nostres marques, no sigui cosa que algun altre ens trepitgi el territori i se l’acabi fent seu.

Jo, que sóc un dels qui encara marca territori, i no insistiré ara en la necessitat que tinc o tenim de fer-ho, però tinc la sensació que arribarà un moment, possiblement encara molt llunyà, que les diverses fronteres –algunes ja ho han fet, i no parlo només de les físiques- aniran desapareixent. Aquesta sensació, aquest convenciment, em produeix alhora basarda i alleugeriment. Basarda perquè temo un procés imposat, injust, on el gran es mengi el petit i la uniformitat acabi amb les personalitats pròpies, amb la creativitat i amb la diversitat que trobo tan enriquidora i desitjable. Alleugeriment perquè sovint les fronteres amaguen més que ensenyen, ens fan hostatges més que ens protegeixen, ens tanquen –fins i tot les més extenses i permeables- en un clos petit i mesquí, en el pitjor dels casos.

Els qui heu anat llegint fins aquí deveu pensar que us trobeu amb un post d’exposició de principis i reivindicacions polítiques. Doncs no és això, sinó que esteu assistint a la manca de planificació d’un post que tenia una intenció exclusivament gastronòmica. El que us volia dir, però se m’ha allargat la introducció, és que en qüestió de menjar i beure les fronteres sempre han estat molt tènues i no sempre fàcils d’establir. Que la pasta és italiana? D’on hem tret aquesta peregrina idea. No vam quedar que ve de la Xina o de... Per altra banda, la fideuà que trobem per la costa, i també a l’interior del país, difícilment la identificarem amb un menjar italià o xinès. En som conscients que alguns plats catalans “de tota la vida” tenen un origen àrab?

Una altra vegada el post se m’escapa de les mans. Encara volia concretar més. Avui jo només us volia parlar de les Guies gastronòmiques de Catalunya (la cuina comarca a comarca) que apareixia setmanalment amb “El Periodico”, diari que no compro però que llegeixo habitualment. Voler marcar fronteres gastronòmiques entre les diverses comarques de Catalunya és una empresa insensata, segurament rendible comercialment, però impossible, perquè si les cuines nacionals, regionals o comarcals –afegiu-hi les denominacions que us sembli- tenen uns límits molt difusos, ja m’explicareu l’intent de justificar que el que mengen a L’Escala (Alt Empordà) té unes diferències remarcables sobre el que es consumeix a Torroella (Baix Empordà); o que les diferències entre la manera de cuinar el peix entre La Cala (Baix Ebre) i La Ràpita (Montsià) és abismal. Dit això, i com que entenc que en aquest moment poca cosa més sereu capaços de llegir, deixaré per un altre dia les meves impressions sobre les Guies que, sigui com sigui, han aconseguit interessar-me.