Uns comentaris entre els amics Ramon, Albert i jo mateix a la Rosa dels vents em porten a repassar els llibres que tinc a mà per esbrinar com s’ha d’escriure el nom del tipus de poema que ells conreen, i la bellesa dels exemples m’empeny a copiar-los (encara que no sé si el contingut del d’Espriu s’adiu gaire amb la tradició japonesa).
Diu el nostre conseller Josep Bargalló (deu estar gaire per la poesia aquests dies?) a Manual de mètrica i versificació catalanes: “El haikú -o haikai- és una composició anisosil·làbica limitada a tres versos amb un total de disset síl·labes, tot tenint en compte –i de manera estranya a la nostra mètrica, pel seu origen oriental- les síl·labes àtones finals. La versió més habitual és: 4 (+1) 6(+1) 4 (+1) ... El haikú cerca la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l’instant, a través de la suggestió.”
Fixeu-vos que (Jordi Parramon ho escriu igual a Diccionari de poètica) Bargalló accentua el mot i no l’apostrofa, de manera que considera que la h és aspirada. El Termcat el proposa sense accent i no especifica res sobre la h. Quant als finals de vers, per si no us hi havíeu fixat, en tots dos casos el formen paraules planes.
És clar que jo no volia parlar sobre estructures poètiques sinó sobre continguts. En aquesta /tarda plujosa/l'obscuritat em guanya/el fred retorna/, són de bon llegir els haikus:
Quin preu? La vida.
Si volies pagar-lo,
la salvaries.
Salvador Espriu
Els eixams de l’alba,
les senyeres d’userda,
els blancs geranis
Agustí Bartra
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Doncs jo, per portar-vos la contrària a tots tres, no l’apostrofo ni l’accentuo. I no és perquè no em convencin les explicacions donades, no. Diria més aviat que és un xic re rebel·lia davant tant desacord “institucional”.
I el haiku que proposes tu, Pere, crec que segueix més l’esperit original que no pas els de les vaques sagrades.
Gràcies, amic.
Foscor prematura
natura glaçada
enyor de l'estiu
En traduir
s'esvaeix sense pressa
la llum precisa
i la paraula
esdevé una estructura
gramatica.
perdó:
i la paraula
esdevé una estructura
gramatical.
Oooohhhh! El teu haikú és absolutament "correcte" sota tots els paràmetres i, a més a més , la claves, en molts sentits (cadascú que hi interpreti allò que vulgui). De totes maneres, i en diversos autors, diguem-ne de vivell o recondeguts, he trobat un cert nivell de transgressió en aquest comptar o no comptar la darrera síl·laba (també em puc haver equivocat al comptar en algun cas, que alguns diftongs els tinc malenetesos) i en els versos femenins (acaben en plana). Jo també m'hi afegeixo i en deixo un de meu: El verd de l’herba / i dels boscos més foscos. / I l’esperança?
aiiisss... jo no en sé fer d'haikus, però en tinc dos que són meus... perquè me'ls va regalar un gran mestre d'haikus.
Els tenia guardats en el meu cofre dels tresors i m'ha costat trobar-los... carai, em sabia greu haver-los perdut.
Ara els poso aqui per compartir-los (i perquè no se'm tornin a perdre)
***
Dona sensible
màgica, amorosa.
La dona d'aigua.
***
Dorm tranquil.lament
com una fada blanca
en llit de roses.
***
(em sembla que si remeno més pel cofre encara en trobaré algun altre de fa mooooolts anys... si el trobo us l'escric)
Quin plaer llegir les vostres imatges, encara que n'hi ha una que diu que no en sap fer (ja!) i un altre que només les prodiga al seu bloc ;-)
Dolça la pluja
que ens porta les paraules.
Que aquí es quedin.
caramb pere, quin haiku més preciós que has fet
jo n'he trobat un altre a sobre de tot del meu cofre dels tresors... perquè també me l'han regalat (suposo)
i amb el teu permís el poso aquí perquè no se'm perdi mai
***
Que t'acompanyin
petons de matinada
plens de rosada
***
a qué són magnífics els meus tresors?
haikus de petons...
No els deixis escapar, els tresors. No sé si aquí estan ben guardats.
Publica un comentari a l'entrada