de protectors i paràsits. Una comèdia

M’agrada força més anar al teatre (hi vaig poc, de totes maneres) que no llegir-lo. Algunes vegades, però, és inevitable la lectura si vols conèixer determinada obra, perquè saps positivament que mai no es tornarà a representar –si és que s’ha representat alguna vegada- i tens curiositat per saber directament i en detall el que només t’ha arribat a través de crítiques o resums. En aquests casos, encara que rarament, es pot donar la circumstància que acabis decidint que la lectura pot haver estat tant o més interessant que si haguessis vist la representació que, òbviament, et donaria altres elements de reflexió (posada en escena, interpretació del actors, etc.). Fixeu-vos, per exemple, en la descripció dels personatges que fa aquest autor i que va més enllà del que estrictament necessitaria el director per poder mantenir-se fidel a l’esperit de l’obra i imagineu si la representació presentaria aquests detalls amb la mateixa gràcia:

Don Joan-Lluís, d’una 50 anys, elegantíssim, alegre, generós. Dirigeix unes fàbriques de productes químics, quasi del tot seves. Protector del fill d’un difunt soci seu (Anglada) que s’ha fet malbé la fortuna heretada; protegeix les germanes, fadrines i de certa edat, d’un seu difunt tenedor de llibres, una mica parent (representades per la tieta Ramona); protegeix altres parents llunyans (cosí Aleix i sa filla); protegeix el fill d’una viuda que havia sigut cosidora a casa seva (en Víctor).
Anglada, Paco, d’uns 30 anys, fadrí sense parents, i, el pitjor per ell, sense fortuna. Viu del que D. Joan Lluís li fa guanyar, en l’única finca que li queda; una torre a Sant Gervasi. Viu sol, amb una criada vella. Home de món, distingit, irònic, mofeta. Un paràsit social.
Víctor, 25 anys. Acaba d’eixir de l’Escola Militar d’enginyers. Un bon noi, respectuós, reservat, enèrgic, pèrò.
Cosí Aleix, 50 anys. Un grotesc. Viuen ell i la seva filla de la generositat de D. J-Ll, i sovint malparlen d’ell. Anirà de roba bona, però que s’ha de veure que no ha sigut feta a sa mida... Grans colls i punys que sempre li salten. Paràsit familiar.
Doctor Cargol, sempre riu i gesticula. Paràsit d’Acadèmia.
Don Serafí, la Bleda d’Altafulla, Sempre gemega. Idem.
Helena Klein. “La Senyoreta de Companyia”, d’uns 30 anys. És suïssa. Fina de maneres, dissimulada. Molt sòbria i elegantment vestida. Paràsita personal.
Alícia, 18 anys, filla major de Don J-Ll. Afectuosa, ingènua, elegantíssima i bonica.
...


Ja ho veieu, no hi ha desaprofitament, tot és ben clar. Després de llegir aquestes presentacions, el lector no pot dubtar de les intencions de l’autor i pot gaudir de l’acció des del principi sabent aproximadament què trobarà (és clar que potser aquesta presentació li ha espatllat el descobriment a mesura que es desenvolupa l'acció). En canvi, si només assistís a la representació, hauria de passar un temps fins que es comencés a fer càrrec de qui són els bons i els dolents (sempre hi ha bons i dolents o mig dolents en les comèdies d'aquesta època). És clar que poques vegades els autors ens donen tantes indicacions relacionades amb l’argument com les que es troben en aquesta obra, i encara menys en la realitat, on a partir de l'acció acabes fent-te una idea vagament aproximada i discutible de qui són els protectors i qui els paràsits.

Per cert, qui s’atreveix a endevinar l’autor d’aquesta comèdia, guanyadora, en la seva versió novel·lada, d’un premi al Centre de Lectura de Reus a la dècada dels 20? Una pista: no és deia "El protector", que sonaria massa a novel·la negra, però el seu nom doble el podeu trobar en la descripció o el nom dels personatges.






















Il·lustració de la portada de Junceda