Conec molt poquet Llull i em fatiga llegir-lo en les seves obres llargues, però penso que hi ha una obra en què mostra prou bé la seva manera de filosofar i l’actitud que manté envers les tres grans religions que tenen el mateix Déu. El libre del gentil e los tres savis, que podeu llegir a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, presenta les tres religions a un gentil, és a dir, a una persona que no tenia cap creença religiosa, a través de les explicacions de tres savis que van exposant les seves respectives doctrines per ordre d’antiguitat: jueu, cristià i serraí. La finalitat de l’obra és sobretot convèncer el gentil de l’existència d’un únic Déu i de la vida després de la mort terrenal. Llull, coneixedor de les tres religions, exposa amb una neutralitat exquisida cada creença i fins i tot en alguns moments del pròleg no concreta qui és el savi que parla perquè allò que diu és plenament compartit per tots tres. A més Llull és partidari, aparentment, del pacte, de la unitat : “ e lo vn dels tres sauis comença a suspirar e a dir: (56) ¡Ha, Deus! ¡E con gran benauyrança seria aquesta, si per aquests arbres podiem esser en vna lig e en vna creença tots los homens qui som; e que la rancor e la (57) mala volentat no fos en los homens, qui ahiren los vns los altres per desuariacio e per contrarietat de creenses e de sectes...”.
Al final del llibre, el gentil ha de triar una de les tres religions, però els savis marxen abans que el gentil hagi concretat la seva decisió, de manera que els lectors ens quedem amb un pam de nas. Com ens ha pogut fer això Llull? Un final obert?
En fi, m’aturo, que després se’m retraurà que escric posts massa llargs. Que gran era Llull!. Deixeu-me acabar amb el primer que diu el sarraí –l’últim savi a intervenir- sobre Déu. Han passat molts segles i l’enteniment entre les religions no sembla haver avançat gaire sinó que fins i tot sembla que els plantejaments de Llull queden massa moderns. Ep, i que consti que a mi les religions...
“DEMENTRE que l sarrahi guardaua en los arbres per triar les flors que hauia mester a prouar vn Deus esser, lo gentil li dix: No cal prouar vn Deus esser, cor assats bastantment ho ha prouat lo juheu. Mas lo sarrahi respos que eyl volia prouar que Deus no fos deuesible, (754) ne departit en parts, ni compost; ans es vn en totes maneres, sens que en eyl no ha trinitat ne pluralitat; cor si ho hauia, couenria que fos compost, e que la bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa e amor, fossen contraris (755) a perfeccio; e con aço sia impossibil, per aço es maniffestat que Deus no es en trinitat. § Cant lo sarrahi hac dites aquestes paraules, lo crestia volch respondre al sarrahi, mes lo gentil li dix que no era hora (756) que eyl parlas; mas que eyl respondria al sarrahi. E per aço lo gentil dix al sarrahi: Membrar pots con yo he ja feyta al crestia aquexa questio matexa que tu fas. On per ço que tu dius, e per ço que he ohit del crestia, (757) he conexença (758) con lo crestia creu en vna manera en la trinitat de Deu, e tu te cuydes que eyl hi crea en altra manera. [234] On per aço me es semblant que no us puscats auenir en esser sols vna fe e vna creença ab lo crestia. Mas lexem aquesta raho, e passa auant a prouar tos articles; cor d aquest primer article no cal pus parlar.”
Com veieu he enganxat directament, sense fer cap modificació (mandra) . Total, dubto que avui acabeu de llegir els fragments de Llull. Va, demà seré més lleuger.
7 comentaris:
A la pila del greix de la nostra biblioteca casolana tinc pendents un parell de llibres de Llull, concretament el d'Evast i Blanquerna i el de meravelles. No sé si mai me'ls arribaré a fer. D'altra banda els teus posts no són tan llargs com sembla i no crec que mar els malconsideri (potser ho haurem d'aclarir en el futr però ja més pròxim dinar de primavera...).
Escrius: "Llull és partidari, aparentment, del pacte, de la unitat.." I afegeixes: "Què gran era Llull!". Lamento discrepar. Llull era gran sí, un gran INTEGRISTA. De "modern", res. Estava convençut de què la seva era la religió VERITABLE, i es va passar la vida (i es va deixar la vida) intentant convertir els infidels (gentils, jueus i sarraïns) al cristianisme. ¿Quina "unitat" volia Llull? Tots cristians. Ja veus. No el mitifiquem, eh. Et transcric un text que vaig escriure fa temps:
http://entrellum.blogspot.com/2006/02/ramon-llull-el-doctor-illuminat.html
Bons llibres, albert, encara que costa una mica llegir-los ara. Jo em decanto pel "Llibre de l'orde de cavalleria", curtet i que apareix com a font d'inspiraciò a "Tirant lo Blanc" i per "Doctrina pueril", on es veu una panoràmica interessant de la seva època, mediatitzada, és clar, pel seu cristianisme, que a vegades arriba a cansar.
Alguns posts meus són excessivament llargs, no ens enganyem, el que passa és que tu tens molta paciència.
Així que continua endavant la proposta primaveral?
El meu post és precipitat i amb errors: sé tan poca cosa de Llull. Ara diria que no era gran sinó únic, però començar a justificar les meves afirmacions seria un mai no acabar i la meva capacitat és limitada. Modern si el comparem amb altres veus de la seva època i posteriors, com les de l’integrista Vicent Ferrer, elevat a la santedat, mentre Llull és només beat (alguna en devia fer). El respecte que mostra per les altres creences es troba difícilment –que també- en els escrits del moment (dels qui van viure-hi però no ens ha arribat el seu pensament no en puc dir res). La seva dèria de demostrar, de convèncer, més que d’imposar la trobem en els seus llibres; dels resums que s’ha escrit de vida i obra, no cal dir-ne res: són resums. Que la seva intenció era convertir al cristianisme és indiscutible, el motiu de la seva vida, només faltaria; l’interessant, però, és el sistema: informar-se sobre els pobles a qui vol convertir, aprendre les seves llengües, discutir amb els seus teòlegs... Sembla que al 1492 la majoria no van ser tan considerats. Per cert, també va proposar croades per conquerir “Terra Santa”, però no li van fer cas, i també sabem que va matar un esclau sarraí que tenia... Quant al fet de morir a conseqüència de les ferides rebudes en les seves predicacions al nord d’Àfrica, potser és cert, tant com que les autoritats l’havien comdemnat a mort perquè el seu proselitisme obtenia molt bons resultats.
En fi, que m’allargo molt. Continuo remetent als seus llibres.
Un altre cas interessant, el de l’ambaixador Anselm Turmeda. Molt escèptic aquest personatge, apreciat tant per cristians com per musulmans.
A mi el que més em meravella és els viatgets que feia... en aquells temps. Convertir infidels era cosa de l'època. Encara que ara també hi ha molts integristes -religiosos, polítics i d'altres tipus- que ens voldrien convertir tots-totes. Cadascú té els seu dogmes, al capdavall.
Realment: Europa, Àsia, Àfrica... l'incombustible Llull. Ara hi ha moltes més varietats d'integrisme, algunes força subtils.
Publica un comentari a l'entrada