de la subjectivitat objectiva de les matemàtiques aplicades als resultats electorals i d'altres subjectivitats (en calent)

Just abans de venir aquí (aquí és el lloc on tinc l’ordinador i realitzo les meves tasques professionals fora de la feina), he percebut la satisfacció de Rajoy en dir des d’un balcó de no sé on: “Hemos ganado las elecciones municipales en toda España”. No em sembla que la frase respongui a la realitat, però confirma, al menys dues percepcions meves: que Catalunya no existeix pel PP estatal (els pobres d’aquí ja tenen prou feina) i que les mentides polítiques no són objecte de plets en els tribunals: quedarien col·lapsats.

Deixant de banda l’afirmació anterior, basada en una figura retòrica que agafa les parts pel tot i que en política és absolutament discutible, sobretot quan arribin els pactes cantats o improvisats, el que encara em mig sorprèn és la ductilitat que una ciència exacta com les matemàtiques pot adquirir a l’hora de parlar de resultats electorals. I el més curiós és que les variables que es manegen fan que continuï sent una ciència exacta, tot i que la interpretació dels resultats sigui d’una subjectivitat important.

Deixeu-me posar alguns exemples a partir dels resultats que ja coneixeu i no em demaneu números concrets que em perdria, a més, els sabeu millor que jo. Em permetreu també afegir alguns comentaris subjectius no numèrics.

Per començar, hi ha una xifra que ningú no discuteix: la participació ha estat menor que en les darreres eleccions. La interpretació de la dada podrà ser variada, però vosaltres i jo en sabem les causes i no és precisament que els electors siguin idiotes. Em sembla que les dues afirmacions són inqüestionables.

A Catalunya, tots els partits que compten han baixat percentualment de vots, excepte CIU, malgrat tot, ha estat ERC qui ha obtingut més nous regidors, 300. ERC, que ha perdut la r i la © del seu logotip està contenta i CIU també.

Hereu continuarà sent alcalde de Barcelona perquè voldran els seus socis de govern i Trias, tot i acceptar la derrota i felicitar els guanyadors, és qui ha augmentat més en nombre de vots. L’augment dels vots a Trias demostra, al meu entendre, que arriba un moment en què la gent es deixa guiar més pel cor que per la raó. Trias s’ha convertit en un personatge entranyable, gairebé ja és un símbol de la ciutat. Qui no convidaria Trias a sopar i a dormir a casa seva? Qui no el voldria com a sogre? La gent ha votat Trias pensant en ell, no pensant en el partit que li dóna suport. Arriba un moment en què la gent se sent identificada amb els antiherois, amb els que no es mostren prepotents, amb aquells a qui faries un petó malgrat que després triïs anar a passar la nit amb el més guapo, que per cert, no és l’Hereu, però aquí tornen a entrar en joc les matemàtiques. Trias ha fet el darrer favor a CIU: fer-los pujar el percentatge.

Canviant de terç –ai, els toros!- no suporto la paraula líder i lideratge referida als candidats. Els polítics no lideren ni han de liderar, encara que segons el diccionari normatiu aquestes paraules se’ls puguin aplicar. Els polítics han d’escoltar i de servir. Oi que a cap de vosaltres se us acudiria dir que tal o qual polític és un líder, al menys actualment. Potser caldrà revisar el diccionari.

I me’n vaig una mica més lluny. Que Rita Barberà torni a revalidar l’alcaldia de forma tan aclaparadora em fot, em resulta preocupant, ho entenc però cal fer-s’ho mirar. I que en Matas revalidi el càrrec encara que sigui en una proporció més baixa és un altre cas que em demostra que el que jo pugui pensar i la realitat són dos aspectes antagònics. M’ho hauria e fer mirar.I acabo abruptament aquí, simplement perquè he passat pàgina de Word. Una excusa com qualsevol altra per acomiadar-se avui.

P.S. Us deixo la mateixa música que en el post anterior: encara és més escaient. Als interessats en les matemàtiques electorals objectives, els recomano el darrer post-problema de Matgala.