25.5.07

interludi 2 (reiteratiu i final)

En el darrer dia de la campanya electoral, aquí, a Barcelona, entre la gent amb qui parlo o a qui escolto de passada, són majoria, suposo que poc representativa en el conjunt ciutadà, els qui no tenen clar quina papereta triaran. Em fa l’efecte que alguns es decidiran a darrera hora més per un gest concret del candidat o candidata, per la seva capacitat de persuasió a base d’arguments poc estructurats i dispersos, pel seu domini d’una o altra llengua, per detalls doncs, que pel convenciment que el candidat i el seu partit presenta una política estructurada, coherent i a llarg termini. Què ho fa que tant els qui es presenten com els qui els votem ens fixem molt especialment en les immediateses, amb el curt termini? No ho sé, però crec que en part respon a l’acceleració que en tots els camps –inclòs el dels valors, tan intangibles- predomina en la societat actual (l’allargament del termini de les hipoteques deu ser una de les poques excepcions). El que és vàlid per avui intuïm que potser demà no tindrà cap valor però el que ven són les modes, l’èxit del moment, el pedaç, de vegades brillant. A París ha tingut èxit això? Doncs endavant! Que ara es porta l’art? Doncs reconvertim fabriques en museus. Que reorganitzar els transports públics perquè siguin eficients és una tasca massa llarga i de resultats sempre incerts? Doncs omplim la ciutat de bicicletes: que cadascú sigui l’amo del seu transport, amb el valor afegit de la llibertat individual, la salut personal i l’ecologia medioambiental...

A penes he vist instants d’alguns debats a la televisió. No he obert cap sobre de propaganda electoral (veig que alguns també prefereixen llegir altres coses; ai, ai!), però no he pogut resistir la lectura d’un full que suposo que només han repartit per alguns barris, entre alguns veïns. Es tracta d’una proposta de la PLATAFORMA L’AVE PEL LITORAL, que sota el títol de COMUNICAT VEÏNAL, diu: La teva casa i la teva família estan en perill. Defensa’t de qui amenaça la teva família i el teu habitatge. Vota a qui defensi millor els teus interessos. La resta del full fa un resum ben curt en aquest aspecte dels cinc programes dels principals partits que es presenten a l’alcaldia. I acaba dient: Ara et toca a tu decidir, el projecte encara s’ha d’aprovar. I remarca: Vota sense color ni tendència a qui t’asseguri no afectar negativament el teu habitatge...

No sé si és una proposta insòlita, si hi ha altres plataformes que aconsellen decidir-se prescindint de colors i tendències, sense optar per un candidat, però figuri o no per escrit, estic segur que cada vegada hi ha més ciutadans que voten sense tenir en compte colors, entre altres coses perquè els colors d’ara, més que els d’abans, tenen tendència a confondre’s o a pintar poc. Llàstima que en el meu cas –m’hi jugo la casa i la família!- les propostes dels partits sobre el pas de l’AVE no siguin excepcionalment clarificadores, cosa que ja sol passar.

De totes maneres, tampoc cal insistir gaire en el tema d’aquí, de Barcelona. Tothom sap, com diu l’amic L., que a la plaça de Sant Jaume continuarem tenim l’hereu i la forastera (veure les obres de Josep Maria de Sagarra, any 1949). I és que la Barcelona moderna també és la Barcelona de les tradicions, de la continuïtat (I València? En tinc curiositat).

3 comentaris:

Júlia ha dit...

M'ha agradat, això de l'hereu i la forastera, molt ben trobat.

pere ha dit...

Llàstima que no fos meu.

Un que passava ha dit...

Ai,ai, ai, però no tant. Sóc ben avorrit jo: sempre he votat el mateix (només recordo una vegada haver canviat el meu vot), independentment d'aquestes immediateses, d'aquest curt termini de què parles. No sé si es costum, mania o la vana il·lusió. Però m'empipa aquesta irrupció sobtada de la política a la meva bústia; és el mateix empipament que sento quan els proselitistes d'algunes confessions intenten vendre'm la seva religió: qui els ha dit que jo crec o no crec? si tinc una fe, per què l'hauria de canviar per una altra? què els fa pensar que el que ells m'ofereixen és millor que el ja tinc? I, sobretot, què els fa pensar que no sé on anar a cercar la informació que m'interessa? El mateix em passa amb la propaganda política.