més enllà de l'anècdota

Ahir vaig veure que els nois de L’hora del lector ara volen conèixer, quina indiscreció, si vostès han viscut alguna anècdota amb escriptors i, així mateix, si us sentiu vinculats d’una manera propera a escriptors llunyans en el temps, en l’espai, en la història...

El blog (per què no bloc?) del sr. Boix

El primer pensament que tinc quan des de L’hora del lector ens proposen el meme de l’anècdota de l’escriptor és que jo no en tinc cap d’anècdota. Per bé que sí que, qüestió d’edat simplement, vaig conèixer Ferrater i ells no, la meva relació amb ell va ser simplement la de professor alumne-admirador, cosa que ha estat dita en altres ocasions, i no tornaré a repetir la admiració, i els meus retrets per no acabar el curs –la primera reacció d’alguns, ja sabeu com érem els estudiants, va ser: ens aprovarien la matèria?-

Després he anat pensant i no m’ha calgut gaire per recordar que he conegut altres escriptors, com a mínim llunyans en l’espai

La llista se’m fa relativament curta, però –com és que no ho he pensat immediatament?- més enllà de l’anècdota recordo un nom –una cara, un cos, una veu?- sempre present i definitivament perdut en les coordenades de l’espai-temps que sabem circular. La vaig conèixer en una època en què viure i sobreviure era el mateix, i m’hi vaig enamorar. Aquella cara entremaliada, aquell entusiasme omnipresent... Ella em va endevinar –tampoc no calia ser gaire aguda: em venjo una mica de tu- i em va dir que els cactus de vegades fan unes flors ... Però no es va atrevir a escriure-ho en la primera dedicatòria, prometedora i irònica.

























Després ens vam anar veient, però jo, com gairebé sempre, vaig mantenir les sagetes prou amagades: mai no he sigut bo en l’art de l’arc. Recordo les tardes junts de somriures diversos i pensaments callats. I al final, una trobada casual, d’una tristor infinita en el record. I el consol de les paraules i la imatge, i la buidor d’una presència, d’una carn, perduda per sempre més. I una heura que encara se m’arrapa al cos i al pensament. I les llunes que passen deixant empremtes, i dol.