4.5.07

(im)postures

“En primer lloc, després d’una pluja fina i en un dia sens vent, caceu aproximadament 200 cargols “petits gris” (Helix aspersa). Feu-los dejunar una quinzena de dies.

Després de la cacera, la collita: n’hi ha prou a agafar el que la garriga ens dóna generosament ( timó, romer, fonoll, menta...)

Prepareu quatre cebes grans tallades en làmines mitjanes. Partiu quatre tomates pel mig.

Agafeu un recipient i foneu-hi uns 77 gram d’oli de palma. Afegiu-hi els cargols quan l’oli sigui ben calent... Tireu sal i pebre al vostre gust (pebre de Cayenne).

Deixeu-ho coure al so de al so de Nesatovo oro (8 en el disc) i afegiu la ceba quan sonin els cors del clarinet. Immediatament, escolteu dos fragments mentre remeneu regularment; després afegiu la tomata... "

Continuaria la traducció lliure del francès, però em consta que vosaltres no necessiteu més instruccions per acabar de coure els cargols que ens proposa el grup Taraf Goulamas, que fan música sobretot per tenir el tempo adequat per coure els cargols que han caçat.

Els components de Taraf Goulamas són uns impostors. Si un no sap qui són, li fa la impressió que vénen de Macedònia i que ofereixen la música tradicional dels gitanos d’allà. En realitat, però, no són més que uns diletants, com jo mateix, que precedeixen dels voltants de Montpellier i un dia van acordar que els cargols es couen millor si mentre són al foc sona una música frenètica, aquesta mena de jazz gitano, que aconsegueix que els animalons es distreguin i sigui més fàcil posteriorment traure’ls de la closca. El que va començar com una afecció es va convertir en una professió, i ara aquests amics, de noms i cognoms francesos han triat uns alias exòtics aconsegueixen guanyar-se la vida acordant dues aficions, la gastronomia i la música. Les seves melodies reiteratives les han copiat en bona part d’altres fanfàrries, però els seus cargols desprenen una oloreta singular que només ells, potser exagero, poden aconseguir. Fan com aquells mags de qui sembla que has copsat els truc del seu ofici, però quan arribes a casa t’adones que no t’han confessat l’element essencial, definitiu... i, a més, els cargols se’ls mengen només ells.

Impostor com ells, per un moment em sento realitzador i guionista i enregistro la seva música i la seva art culinària envoltada de música. Ja a casa, m’adono que el meu vídeo de càmera compacta només em permet acostar-me al so, a no ser que clicant aquí (cinc minuts llargs) funcioni l’invent, i em veig obligat a comprar el seu CD “Sortez de vos coquilles”. Els cargols, en aquest moment, no em vénen de gust, però sucaré la salsa. Si vosaltres aneu més enllà, ja m’ho direu.

I si voleu veure’ls de prop, el dissabte a Vila-Seca, tot i que entenc que aquest tipus de música potser no us agrada. A mi, és que em van trobar en una cova, compreneu?

7 comentaris:

ramon ha dit...

Aquesta música em recorda la dels films de l'Emir Kusturica, ritme i profusió de metalls, que no sé si deu venir dels gitanos dels Balcans.

Anònim ha dit...

A mi em fan fàstic els cargols, eccs... però m'encanta la salsa que hi posen...


Clara Esther

Xurri ha dit...

En una cova, dius, oi?

pere ha dit...

Ja és això, Ramon. Recorda que aquests i alguns altres actuen a la vora de casa teva aquests dies.

A mi ben bé fastic, no, però no en menjo, excepte els de mar, els que tenen punxes. Ara, algunes de les salses... mmmm...

Va, xurri, que tu ja ho saps, ja coneixes els meus antecedents; no et facis la despistada ara.

Arare ha dit...

Pobres bèsties!!!!

Arare ha dit...

els cargols!

pere ha dit...

Si no fossin tan lents, no els passaria res, als cargols. Tot és culpa seva.