18.6.07

els canelons

A l’hora d’intentar fer uns canelons, hi ha tres elements a tenir en compte: la pasta, la beixamel i el farcit, i deixem de banda el gratinat, que també té la seva importància.

De la pasta, no cal parlar-ne, ningú no se la fa personalment, que se sàpiga. En tot cas, cal tenir en compte el temps de cocció, la quantitat d’aigua en què es cou i la sal que s’hi tira. El primer i el tercer aspecte són, sempre dintre d’uns límits, a gust del consumidor.

La beixamel (gal·licisme que en el meu poble és baixamel) mai no ha de ser excessivament espessa, mai no ha de quedar com si fos la clara d’un ou ferrat, fins i tot és mal senyal que quedi absolutament blanca perquè la ceba li ha de donar un lleuger color marfil. També és imperdonable que no s’hi afegeixi nou moscada o un punt de pebre (sí, blanc). La nou moscada i la quantitat de mantega faran que la salsa tiri cap a la inanitat o es converteixi en un element imprescindible. Hi ha d’haver suficient beixamel perquè cada vegada que et posis una porció de caneló a la boca te n’enduguis la quantitat imprescindible.

És sabut que la base del farcit és la carn de pollastre, que ha d’haver estat rostit amb anterioritat. Que després s’afegeixi el fetge d’això o d’allò, una mica de foie o qualsevol altre ingredient, depèn de la manera de fer de cadascú. Els minipímers poden convertir-se en un dels principals enemics dels farcits: arribar a obtenir la consistència precisa, sempre segons els gustos, pot convertir-se en un dels reptes principals dels elaboradors de canelons.

Sembla que ja ho tenim tot clar, però no hi ha res més allunyat de la realitat del plat, perquè en els canelons, com en qualsevol menja, l’equilibri és el factor determinant. No hi ha res pitjor que la manca de beixamel (o que sigui excessivament espessa o clara), que la pasta estigui excessivament crua o feta o, sobretot (absolutament imperdonable), que el cuiner pensi que cal farcir la pasta de tal manera que tingui l’aparença de la panxa d’un bevedor de cervesa bavarès a punt d’esclatar. Qui pensi que cal farcir la delicada pasta com si fos un budell de porc, més val que compri i presenti botifarres, jo, i qualsevol invitat sensible, li ho agrairem. Els canelons de la imatge, per exemple, no ens haurien d'acabar de fer els pes però s'acosten a la imatge ideal.















P. S. Potser hi haurà qui veurà en aquest post una al·legoria que va més enllà de la simple gastronomia, de cap manera és la meva intenció, encara que qualsevol lector (degustadors de menjar ràpid preelaborat i altres espècimens) és ben lliure de fer les interpretacions que més li convinguin.

16 comentaris:

aiguamarina ha dit...

ains! jo els trobo deliciosos d'aspecte, quasi diría que d'olor i tot, jajaja suposo que a aquestes hores, m'els menjaría de gust, sobretot si els fan per una.

Sí, fins i tot aquets petits escrits, fan sentir, que tot el que fem, es pot fer amb cura i dedicació o de qualsevol manera...
petons!

anna g. ha dit...

M'he llevat fa una estona. Encara no he esmorzat i, després de llegir-te, t'asseguro que ara mateix em cruspiria un bon plat de canelons... mmmm! :)

Pel que fa a la feblesa, hi ha moments en què la felicitat és tan intensa que fa caure els murs de retenció i deixa que flueixin, lliures, les paraules que reprimeixes...

Esther ha dit...

si a mi m'ha arribat la oloreta i tot Pere!!! mmm... petonets!

Anònim ha dit...

Hola Pere! Bon dia! Ja m'has fet venir gana... Tens raó: els canelons que ens vam menjar ahir els faltava un punt de no-sé-qué...
A Madrid sí que saben de fer canelons...

Esther

Xurri ha dit...

No se de gust, però d'aspecte, estic amb tu que son força properts als canalons ideals.

La descripció certament ho és.
Afegiré que a més de precissa i deliciosa, és cruel tenint en compte el meu dinar d'avui.

Anònim ha dit...

Carai, quin platillo !!! Llépols !!! (com diuen per allà )
Has provat mai de fer-los de tonyina? Queden molt fins.

=;)

Montse ha dit...

ondia, fa hores que he sopat (recorda que sóc a la France i aquí sopem molt d'hora) però la teva descripció (més que la foto) m'ha fet venir una gaaaaaaana...

Si blogger em deixa, ara faré un post (només si em deixa, que fins ara no)

Petonets!!!

Anònim ha dit...

mmm... que bons!

això del menjar em fa pensar que encara no hem fet el tradicional dinar de fi de curs que vam dir que faríem al juny/juliol... i juny ja s'acaba...

què us sembla fer una trobada el 07/07/07 ?

De fet, en una ja vam menjar paella, a l'altra, carn d'olla... i ara toca els canalons -o fa massa calor?-

M'hi veig en cor de cuinar-los -i em surten bons com aquests- però veig més pràctic encarregar-los fets a un cuiner amic meu que els fa boníssims.
ei colla, què me'n dieu?
jo poso la casa, els canalons... i el que calgui

petons a tots

mar

ps- per cert, a la beixamel també li cal un puntet de canyela en pols... li dona un toc especial.

Anònim ha dit...

uiii.... m'he creuat amb l'Arare!

aprofito que estàs connectada per donar-te una forta abraçada de part del ferran i meva...
ara te les envio per mail

ps- volia dir canyella i m'he menjat una ela

mar

miquel ha dit...

Què t'has despertat de gana, aiguamarina? Has sentit l'oloreta dels canelons suposo. ai, que aquests no es poden menjar (un altre dia) però segur que has anat a la nevera...
Petons.


M'ho crec, bitxo, que te'ls menjaries. A veure si haurem de fer una trobada a les 7 del matí... encara que a mi me'ls hauríeu de portar al llit i posar-me'ls a la boca perquè són hores intempestives.
I per què has de reprimir paraules amb qui comparteixes amor? :-)

Petonets, Esther. Em sembla que ara és el moment d'alimentar-te bé. Et veig una mica millor, tingues paciència.

Que n'ets de dolenta, Esther, amb aquesta al·lusió a la carn picada i dolorosa dels barcelonistes!

Ho sabia, xurri, que abandones les teves necessitats primordials en seguiment de quimeres espirituals o materials d'altres menes. No ho facis més.

Només els he menjat, jaka, de tonyina de llauna, però, no d'almadrava...

És terrible daixò de l'hora de sopar dels francesos, Arare. Un indici de la barbàrie que a la llarga potser invadirà el nostre país, Déu i Montilla no ho permetin.
Vaig cap allà.

Fa dies que et volia dir alguna cosa, mar, però no sabia si després dels resultats de les eleccions era el moment més adequat ;-)
Disposat pel tradicional dinar de juliol, de canelons o el que sigui, que ja sabem que el tipus menjar, mentre sigui abundant (he, he)no importa. A mi la canyella no m'agrada més que en les coses dolces, ho sé del cert, però...
Petons.

Anònim ha dit...

7 del 7 del zero 7
a les 7 del matí, si cal!

tant de número màgic no ens pot fer mal!
no hi ha opció de canvi!
-en ferran i jo tenim sardinada de platja la nit del 6-7... o sigui que a les 7 hi podem ser ben desperts...-

lloc: el de sempre, si us va bé.
menú: canalons (i perquè, no?)

apa, pere, ves fent llista, que jo ja t'he pres la paraula i m'he reservat el dia a l'agenda

ps- podem dinar al pati...
tenim un parasol enorme i si està força bé... la piscina, uuuiiii, tenim problemes amb el motor, però ho arreglarem... en fi, que només falteu vosaltres
petons

mar i ferran

Hanna B ha dit...

pere per l'amor de deu! quins canelons casolans tant perfectes! han de ser així, exactament. el gratinat al punt ideal i amb aquells bocinets de beixamel i formatge que t'acaben caient de regal... m'has fet revolucionar les salives!
algun dia detallan's el farcit...

miquel ha dit...

Ja veus nmar, que he fet la convocatòria que la teva (vostra) generositat ens ofereix. Espero que la gent estigui disponible. Ja anirem concretant.
No et preocupis per la piscina, si convé farem una excursió amb barca pel seu perimetre.
petons.

La gana i la falta de voluntat ens acabarà perdent, hannab. Segur que vas anar directa a la nevera a buscar unn succedani ;-)

mar ha dit...

epps...
ja funciona el motor i em sembla que el bloguer també m'ha retornat el meu nom d'usuari (tot i que no el recordava així... en fi)
re de fer voltes a la piscina en barqueta, que això no és la fira!

ah, i ja pots tornar a posar la convocatòria més amunt, que no vull que falti ningú per no haver-se assabentat
... i ara, quan pugui, faig mail de convocatòria
mooooltsss petons

miquel ha dit...

Exigeixo poder fer un passeig perimetral amb barqueta.

D'acord, ja ho faré, però pensa que si s'apunta massa gent tindràs una feinada...

mar ha dit...

tan se val la feinada!
tinc la Gemma aquí al costat i diu que ella farà les postres.
El dinar el faig jo... i no penso tenir-hi gaire feina perquè m'ajudarà en ferran
apa, fins el dia 7 i quan més siguem més riurem