Puntual la lluna em troba, i es debades ma fadiga.
Perquè jo visc a la plana, on la lluna fa aviat,
mentre que ell viu a les serres, on la lluna encara triga
Josep Carner. “La cita mal reeixida” (anònim, s. XV), dins Lluna i llanterna.
Estic a punt de marxar de la vora de la mar en aquest 30 de juny de 2007, quan veig que la Lluna s’alça enrojolada a l’horitzó. Són, si fa no fa, les deu. I ha acudit puntual a la primera cita de l’estiu, tot i que jo havia deixat el calendari a casa i ja no recordava l’hora de l’encontre. En el passeig, les digitals apunten i la immortalitzen -resultats incerts-, però la Lluna, que és de tots, és nomes meva.Més tard, ja a casa, el carrer desert en hora d bruixes, surto al balcó –el semicercle de l’esfera celeste li ha canviat la cara i està més pàl·lida-, em contempla distant. No li ho permeto. Agafo el Photoshop i la recordo com fa unes hores. Reiniciem la conversa interrompuda. Viure a la plana o a la serra , avui, no té cap importància: el temps i el lloc és una cosa del passat.
L’estiu és llarg i no en faltaran converses plenes, creixents o minvants, fins i tot noves.
6 comentaris:
Sembla una foto dedicada :)
I si no ho és, segur que se'l farà una mica seu el post.
Besets.
( per a tu també Albert )
pere, m'has tret la foto del pensament!
(amb permís de pere: aigua, et segueixo, encara que no digui massa res.)
Ostres, per molt que diguis photoshop, quina foto més bona!!!!
Les fotos sempre són dedicades, aiguamarina. En aquest cas a totes les bruixes, negres i blanques i de tots colors que viatgen a la llum de la lluna.
El que et deia , Albert (i insisteixo en les bruixes).
De veritat, xurri? De fet, només es tracta de retallar i enganxar (la bruixa no és meva... i quina insistència en les bruixes...)
Si et dic que no había vist a la bruixa, fins que no ho has dit... no em creuràs :)
Petons
Et creuré. Ja saps com són les bruixes, tan aviat hi són com desapareixen, i aquesta té vida pròpia.
Publica un comentari a l'entrada