19.7.07

lectures d'estiu (feta)

Em deia fa pocs dies un amic que no deixa empremta al bloc que la majoria dels llibres sobre els quals escric alguna cosa ja fa temps que no són novetat. I tenia raó, però no hi puc fer res: encara em queden molts llibres vells per llegir i dels nous ja en parla molta altra gent que està més al dia. Avui, per exemple, em ve bé transcriure un fragment de 1753 llegit dies enrere, que ni tan sols és un llibre, sinó el discurs de Georges-Louis Leclerc, més tard comte de Buffon, pronunciat el dia 25 d’agost amb motiu de la seva entrada a l’Acadèmia francesa. Titulat “Sobre l’estil”, em sembla que el que diu, perfectament ordenat, encara pot ser motiu de discussió ara mateix (una vegada més, m’estalviaré noms i exemples). Si el text no queda prou clar o sembla d’estil forçat, cal atribuir-ho al meu atreviment de traductor, i podeu recórrer al discurs sencer en la llengua original aquí.

És per la manca de pla, per no haver reflexionat prou sobre el seu tema, que un home agut s’embolica i no sap per on començar a escriure; percep un gran nombre d’idees; i com que no les ha comparades ni subordinades, no hi ha res que el determini a preferir les unes sobre les altres. Queda en la seva perplexitat; però quan s’haurà fet un pla, quan haurà reunit i ordenat totes les idees essencials del seu tema, s’adonarà fàcilment de l’instant en què ha d’agafar la seva ploma, sentirà el punt de maduresa de la producció de l’esperit, s’apressarà a fer-la brotar, no sentirà més que el plaer d’escriure; els pensaments es succeiran sense dificultat i l’estil serà natural i fàcil, l’entusiasme naixerà d’aquest plaer, s’esbargirà arreu, i donarà vida a cada expressió, tot s’animarà més i més, s’elevarà el to, els objectes agafaran color, i el sentiment, unint-se amb la llum, augmentarà, la portarà més lluny, la farà passar del que diu al que dirà, i l’estil esdevindrà interessant i lluminós.

No hi res que s’oposi més a l’entusiasme (
la calor, l’apassionament?) que el desig de posar arreu trets enginyosos; no hi ha res més contrari a la llum que ha de revelar la forma i repartir-se uniformement en un escrit, que aquestes espurnes que es produeixen forçosament fent xocar uns mots amb els altres. I que ens enlluernen durant uns instants per deixar-nos de seguida en les tenebres; són pensaments que no brillen més que per l’oposició, no presenten més que un costat de l’objecte i deixen en l’ombra els altres costats, i normalment aquest costat triat és una punta, un angle sobre el qual es fa moure l’esperit amb tanta facilitat que s’allunya de les grans cares segons les quals el seny acostuma considerar les coses.

No hi ha res encara més oposat a la veritable eloqüència que l’ús d’aquests pensaments fins, i la cerca d’aquestes idees lleugeres, delicades, sense consistència, que, com la fulla d’un metall batut, agafen brillantor a mesura que perden solidesa; així, com més enginy nimi i brillant es posarà en un escrit, menys nervi hi haurà, menys claredat, menys calor i estil; a no ser que no sigui aquest esperit mateix el fons del tema, i que l’escriptor no hagi pretès una altra cosa que la facècia; llavors, l’art de dir les petites coses esdevé possiblement més difícil que l’art de dir-ne les grans.

Res no s’oposa més al naturalment bell que la feina que un dedica per expressar coses ordinàries i comunes d’una manera singular o pomposa; res no degrada més l’escriptor. Lluny d’admirar-lo, se’l plany per haver passat tant de temps a fer noves combinacions de síl·labes per no dir més que el que diu tothom. Aquest és un defecte dels esperits cultivats però estèrils; fan servir mots abundantment, però no idees; treballen sobre els mots i s’imaginen que han combinat idees perquè han combinat frases, creuen haver depurat el llenguatge, quan l’han corromput en tòrcer les accepcions. Aquests escriptors no tenen cap estil o, si es vol, no en tenen més que l’ombra; l’estil ha de gravar els pensaments, ells no saben més que traçar paraules.


Torno a recordar que hi ha altres visions, matisos, concrecions i divisions. Es podria dir que ha plogut molt (irregularment darrerament) des que van ser pronunciades aquestes paraules, però és un bon punt de partida.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

MOlt interessant. Per cert, això de les novetats, ho diu com a retret o com a lloança???

Albert ha dit...

Uix, i encara es pot anar més enrere! Fixa't que passaria si a l'escrit poses entre parèntesi (o elideixes) les referències a escriure i deixem, en general, que Leclerc (per cert, serà antecesor directe del general francés famós del IIWW?) ens parli de la vida. I la pregunta és: ens cal un Pla per anar per la vida aixó com el posterior comte de Buffon considera que cal un pla per escriure?

xenofílic ha dit...

Jo també parlo de llibres que ja fa temps que es van publicar. La meva tria no es basa en novetats sino en autors que descobreixo, en escriptors que m'agraden, en estats d'ànim...i sí, potser de tant en tant cau alguna novetat.

Xurri ha dit...

Ben trobat :-)
i ben cert.

pere ha dit...

És una constatació innocent, Júlia, ja em coneixes ;-)

És veritat, Albert, és un text que admetria diverses interpretacions. Sempre cal un pla (i un Pla), però hi ha vegades que no tenir-lo pot ser absolutament satisfactori.

Ja et vaig seguint, xenofíloc, encara que no deixi petjades (de moment). Saps què passa amb això de les novetats... No, ja en faré algun post.

Gràcies, xurri, i discutible, evidentment.