Em llevo tard i feinejo per casa fins a les 12, moment en què decideixo que el dolor intermitent que tinc des de fa poc més d’una setmana necessite ser compartit amb el metge de capçalera. Truco al 902 500 179, però la veu computeritzada de Telefònica m’informa que m’equivoco. Entro al web de l’eap dreta de l’Eixample i veig que m’indica el mateix telèfon, però que més avall posa: Sanitat respon 24 hores: 902 111 444. Em responen i em desvien al 932 279 800. El nou contacte em diu que no he trucat exactament al número adequat, que ells no tenen cap doctor G., però que tant és, perquè els ordinadors no funcionen i em preguen que intenti concertar la visita més tard.
És l’hora d’anar a comprar el diari i el pa i aprofito per anar personalment al meu centre d’atenció primària (hi ha vegades que l’adjectiu m’esborrona) del carrer València. Ja m’adono des de fora que no tenen llum, però l’inconvenient no em fa enrere. Només passar les dues portes em trobo que tot el personal disponible –10 o 12-, vestit de blanc i amb aparença fantasmal, s’ha reunit darrere del taulell d’atenció a l’usuari. Tots els ulls em miren expectants, somric i somriuen: sóc l’únic client que tenen. M’acosto i comença un diàleg del qual ja sé el desenllaç, però no vull privar-los d’un moment de distracció en la seva monotonia. Efectivament, no em poden donar hora per la tarda perquè els ordinadors no funcionen i no saben quanta gent hi ha convocada en l’horari del doctor G., i a més, qui sap on para el doctor. Tampoc no em poden donar hora per demà per la mateixa raó, i no es posaran ara a escriure en un paper –mètode ancestral- el nom dels pacients que s’han atrevit a desafiar la foscor del centre per trucar-los més tard o demà per confirmar el moment de la visita. Els dic que no tot plegat no té gaire importància, que calculo que sobreviure fins demà. Riuen i els somric. Reflexiono que com és possible que la manca d’electricitat d’avui m’hagi impedit concertar una cita demà, quan se sap que les consultes ja tindran llum. Els ordinadors no només s’han fet imprescindibles sinó que estan aconseguint que la capacitat imaginativa de la gent fluctuï a l’entorn del zero absolut.
Els semàfors no funcionen i els municipals dirigeixen el trànsit amb eficiència (quan de temps sense sentir el so dels xiulets), i on no hi ha municipals els propis conductors i vianants es regulen amb la mateixa efectivitat. Feia temps que no em trobava que tenia preferència de pas en totes les cruïlles. Veig botigues amb llum, botigues sense llum i botigues tancades. En alguns bars i restaurants d’interiors foscos la gent busca la normalitat en les taules de la vorera o en la part més propera al carrer. Al Bon Preu trobo una amiga que fa temps que no veig, contentíssima perquè no sabia si podria comprar pa. Ha sortit de casa a les 9 i torna a casa perquè el seu marit li ha assegurat que ells sí que tenen llum, encara que ella no se’n refia i pensa que pot ser un parany. L’acompanyo fins a la porta i, efectivament, hi ha llum, malgrat la negritud del taller de més avall i del restaurant de més amunt. La qüestió de la electricitat sempre m’ha semblat un misteri. Me’n torno ràpidament cap a casa perquè no sé si la Joana em perdonarà que no li tingui el dinar a punt. Faré una cosa ràpida, però res de precuinats, evidentment. En Sagarra transita, com tots nosaltres, sense que sembli que el suposat caos que indiquen alguns dels diaris digitals l’hagi afectat especialment, una altra cosa és que en parli el diumenge que ve.
A la tarda la situació és si fa no fa semblant. Deixo el carro de la compra, que recolliré en tornar de veure que fa ma mare, a la bodega. No tenen llum i entren menys clients, però no els preocupa especialment perquè aprofiten per fer tasques pendents. Bé, la que aprofita és l’A., que neteja els vidres mentre el seu marit s’asseu en un tamboret a la fresca en el dia més calorós de juliol.
Quan torno a passar per la bodega ja em tenen preparat el vi i acabo d’enllestir la comanda. Comentem que en R., que ja té vuitanta anys, avui és un hostatge de la companyia elèctrica i que no apareixerà a la tertúlia: baixar dotze pisos a peu li és difícil, però tornar a pujar-los és una tasca que no està a l’abast de les seves forces. Deixo el carro a casa i aquesta vegada amb la Joana torno al meu eap. Res, que la situació continua igual: tothom em vol atendre però ningú soluciona el meu problema. Demà trucaré al 902 500 179, que és el telèfon correcte, però que ha estat afectat per l’apagada. M’ho deixava: els del Club de TV3 també han tingut problemes de llum: en Cirera ha tingut una entrevista íntima i poc aprofitada, igual que els del Jueves
A les dotze de la nit faig una mirada de 360 º al patí interior: dos blocs no, un sí, un no, tres sí... Fa una estona he sentit una casserolada, que suposo espontània, dels veïns que estan en la penombra. D’aquí a nou mesos –permeteu-me l’afirmació del qui juga sobre segur-, l’estadística del nombre de candidats a percebre 2.500 euros tindrà un pic que sorprendrà alguns, i no serà cosa de la famosa portada.
No em feu fer ara una anàlisi socioeconòmica dels resultats de la gran apagada perquè no tinc prou dades i cal deixar passar temps. És veritat que el fet que encara continuïn tantes llars honrades de Barcelona i rodalies a les fosques hauria de ser un motiu per fer rodar caps, però en aquest país hi ha caps subjectats al tronc amb ciment armat i cares construïdes amb el mateix material.
I acabo aquest post llarguíssim –sembla que a casa tampoc no tingui llum- amb algunes reaccions al diari digital que llegeixo habitualment i que m’estalviaré de comentar, perquè tampoc és això, o sí:
No se qui tindrà la culpa, però, potser el milió d'euros que entre Ajuntament i Generalitat li han donat de subvenció al Sr. woody Allen, s'hagués pogut emprar en quelcom mes productiu per a la ciutat i així no donar la penosa impressió que estem donant.
Fem-ho en serio; Demá a les 22.00 h Cacerolada a TOTA BARCELONA contra tots, contra FECSA, contra RENFE contra AENA contra el Tripartit, contra el Bipartit, contra aquest govern (d'aqui o d'alla), contra l'anterior govern (d'aqui i d'alla) contra tota aquesta patulea de gent que viu a costa nostra i que no ens considera persones, només "usuaris" i "pagadors" sigui 'impostos, de factures, o de multes. PROU! ANEU-VOS_EN TOTS A CASA!!!
si votas, no te quejes
aquí en corren uns quants que dónen la culpa al tripartit. no!!!! la culpa és de l'empresa que té la seu a madrizzz... senyors i senyores no confonguem que la culpa no és del nacionalisme català, sinó de l'español... más autonomia, més decisió, independència!!!
la culpa la tenen els socialistes i el montilla, són uns venuts. aixo no es ser president de la generalitat ni res, aquest paio no lidera res, es un ninot de madrid!i endesa uns envejosos, si tothom tingues el rebut elèctric de gas natural seria una altra cosa!secessio ja!
És l’hora d’anar a comprar el diari i el pa i aprofito per anar personalment al meu centre d’atenció primària (hi ha vegades que l’adjectiu m’esborrona) del carrer València. Ja m’adono des de fora que no tenen llum, però l’inconvenient no em fa enrere. Només passar les dues portes em trobo que tot el personal disponible –10 o 12-, vestit de blanc i amb aparença fantasmal, s’ha reunit darrere del taulell d’atenció a l’usuari. Tots els ulls em miren expectants, somric i somriuen: sóc l’únic client que tenen. M’acosto i comença un diàleg del qual ja sé el desenllaç, però no vull privar-los d’un moment de distracció en la seva monotonia. Efectivament, no em poden donar hora per la tarda perquè els ordinadors no funcionen i no saben quanta gent hi ha convocada en l’horari del doctor G., i a més, qui sap on para el doctor. Tampoc no em poden donar hora per demà per la mateixa raó, i no es posaran ara a escriure en un paper –mètode ancestral- el nom dels pacients que s’han atrevit a desafiar la foscor del centre per trucar-los més tard o demà per confirmar el moment de la visita. Els dic que no tot plegat no té gaire importància, que calculo que sobreviure fins demà. Riuen i els somric. Reflexiono que com és possible que la manca d’electricitat d’avui m’hagi impedit concertar una cita demà, quan se sap que les consultes ja tindran llum. Els ordinadors no només s’han fet imprescindibles sinó que estan aconseguint que la capacitat imaginativa de la gent fluctuï a l’entorn del zero absolut.
Els semàfors no funcionen i els municipals dirigeixen el trànsit amb eficiència (quan de temps sense sentir el so dels xiulets), i on no hi ha municipals els propis conductors i vianants es regulen amb la mateixa efectivitat. Feia temps que no em trobava que tenia preferència de pas en totes les cruïlles. Veig botigues amb llum, botigues sense llum i botigues tancades. En alguns bars i restaurants d’interiors foscos la gent busca la normalitat en les taules de la vorera o en la part més propera al carrer. Al Bon Preu trobo una amiga que fa temps que no veig, contentíssima perquè no sabia si podria comprar pa. Ha sortit de casa a les 9 i torna a casa perquè el seu marit li ha assegurat que ells sí que tenen llum, encara que ella no se’n refia i pensa que pot ser un parany. L’acompanyo fins a la porta i, efectivament, hi ha llum, malgrat la negritud del taller de més avall i del restaurant de més amunt. La qüestió de la electricitat sempre m’ha semblat un misteri. Me’n torno ràpidament cap a casa perquè no sé si la Joana em perdonarà que no li tingui el dinar a punt. Faré una cosa ràpida, però res de precuinats, evidentment. En Sagarra transita, com tots nosaltres, sense que sembli que el suposat caos que indiquen alguns dels diaris digitals l’hagi afectat especialment, una altra cosa és que en parli el diumenge que ve.
A la tarda la situació és si fa no fa semblant. Deixo el carro de la compra, que recolliré en tornar de veure que fa ma mare, a la bodega. No tenen llum i entren menys clients, però no els preocupa especialment perquè aprofiten per fer tasques pendents. Bé, la que aprofita és l’A., que neteja els vidres mentre el seu marit s’asseu en un tamboret a la fresca en el dia més calorós de juliol.
Quan torno a passar per la bodega ja em tenen preparat el vi i acabo d’enllestir la comanda. Comentem que en R., que ja té vuitanta anys, avui és un hostatge de la companyia elèctrica i que no apareixerà a la tertúlia: baixar dotze pisos a peu li és difícil, però tornar a pujar-los és una tasca que no està a l’abast de les seves forces. Deixo el carro a casa i aquesta vegada amb la Joana torno al meu eap. Res, que la situació continua igual: tothom em vol atendre però ningú soluciona el meu problema. Demà trucaré al 902 500 179, que és el telèfon correcte, però que ha estat afectat per l’apagada. M’ho deixava: els del Club de TV3 també han tingut problemes de llum: en Cirera ha tingut una entrevista íntima i poc aprofitada, igual que els del Jueves
A les dotze de la nit faig una mirada de 360 º al patí interior: dos blocs no, un sí, un no, tres sí... Fa una estona he sentit una casserolada, que suposo espontània, dels veïns que estan en la penombra. D’aquí a nou mesos –permeteu-me l’afirmació del qui juga sobre segur-, l’estadística del nombre de candidats a percebre 2.500 euros tindrà un pic que sorprendrà alguns, i no serà cosa de la famosa portada.
No em feu fer ara una anàlisi socioeconòmica dels resultats de la gran apagada perquè no tinc prou dades i cal deixar passar temps. És veritat que el fet que encara continuïn tantes llars honrades de Barcelona i rodalies a les fosques hauria de ser un motiu per fer rodar caps, però en aquest país hi ha caps subjectats al tronc amb ciment armat i cares construïdes amb el mateix material.
I acabo aquest post llarguíssim –sembla que a casa tampoc no tingui llum- amb algunes reaccions al diari digital que llegeixo habitualment i que m’estalviaré de comentar, perquè tampoc és això, o sí:
No se qui tindrà la culpa, però, potser el milió d'euros que entre Ajuntament i Generalitat li han donat de subvenció al Sr. woody Allen, s'hagués pogut emprar en quelcom mes productiu per a la ciutat i així no donar la penosa impressió que estem donant.
Fem-ho en serio; Demá a les 22.00 h Cacerolada a TOTA BARCELONA contra tots, contra FECSA, contra RENFE contra AENA contra el Tripartit, contra el Bipartit, contra aquest govern (d'aqui o d'alla), contra l'anterior govern (d'aqui i d'alla) contra tota aquesta patulea de gent que viu a costa nostra i que no ens considera persones, només "usuaris" i "pagadors" sigui 'impostos, de factures, o de multes. PROU! ANEU-VOS_EN TOTS A CASA!!!
si votas, no te quejes
aquí en corren uns quants que dónen la culpa al tripartit. no!!!! la culpa és de l'empresa que té la seu a madrizzz... senyors i senyores no confonguem que la culpa no és del nacionalisme català, sinó de l'español... más autonomia, més decisió, independència!!!
la culpa la tenen els socialistes i el montilla, són uns venuts. aixo no es ser president de la generalitat ni res, aquest paio no lidera res, es un ninot de madrid!i endesa uns envejosos, si tothom tingues el rebut elèctric de gas natural seria una altra cosa!secessio ja!
...
No cal que continuï, oi? Perquè copiar 380 comentaris –quin orgasme en alguns blocs!- seria exagerar.
6 comentaris:
He rigut molt. Sobretot -riallada- amb "allò" que a la teva amiga li semblava un parany;no ho he acabat d'entendre, però m'ha semblat propi de les suspicàcies que es dsperten en moments de crisi.
Lola
deu n'hi dó 380 comentaris, realment orgàsmic o tremendu, ja m'imagino que fós al teu blog i tu responent :) per morir-se?
Sí, es cert que n'hi han que no resonen al blog, que sí procuren fer-ho per altres mitjans, però aixó es una altre história.
M'agrada llegirte!
Enigmàtic a la distribució dels pisos que si tenen llum i els que no... em sap greu qeu la gent com l'R no pugui baixar al carrer, o més ben dit, pujar-ne.
I a l'ambulata haurien de poder organitzar les visites sense tanta història, corxo, sembla que a tot arreu, amb l'excusa de l'apagada, la gent només pensi en escaquejar-se. País!. Deuen anar ben servits a urgències dels hospitals...
(suscric que les peles de l'Allen les podrien haver dedicat a quelcom més profitós. Afegeixo que les del Fórum també.
He volgut sintetitzar, Lola, però ja saps que no és el meu fort. La meva amiga estava disposada a tornar a la llar familiar amb la condició que hi hagués llum, i no s'acabava de creure que els seu marit li digués la veritat, suposava que el marit la volia enganyar per interessos culinaris.
I el bo, aiguamarina, és que la majoria dels comentaris són de tipus polític electoral, és a dir, bàsicament inútils. Cap proposta de reunir-se per tallar caps.
M'agrada que em llegeixis i que m'ho diguis. M'agrada llegir-te.
El que dic, xurri, que això de l'electricitat és un misteri. Suposo que si jo he tingut llum és perquè saben que cada dia escric un post. O no és aquesta l'explicació?
A l'ambulatori s'estaran tres dies sense visites, cosa que pot propiciar un conte o una novel·la curta titulada: L'ambulatori fantasma. No he volgut fer la pregunta: i què m'aconsella? Ja he sentit massa vegades: Jo sóc un mandao.
(subscric el teu entre parèntesis)
Hola Pere, m'ha agradat molt llegir el teu periple. Espero que et puguin resoldre el problema ben aviat i no sigui res important. Una abraçada!!!
Gràcies, Violant, vaig resistint, que a l'estiu tota cuca viu (o gairebé). Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada