17.7.07

entre la cultura i l'economia: la Ibèria de José Saramago

A diferència del que passa a França, Gran Bretanya, Itàlia..., desconec profundament tot allò que fa referència a la realitat més immediata de Portugal (el darrer Assumptes exteriors de Miquel Calçada tampoc no m’ha ajudat gaire). Per això em sorprenen –m’intriguen?, em descol·loquen?- les declaracions de Saramago publicades a Diário de Notícias del diumenge. El futur de Portugal és convertir-se en una autonomia d’España? D’una España que es dirà Ibéria (amb accent?) Independència cultural però no econòmica? Més avall teniu un fragment de l’entrevista, que no he vist reproduïda totalment enlloc (per què?) i que podeu trobar sencera aquí. Tal com van les coses al nostre país, les paraules de Saramago semblen ciència-ficció, però els aficionats al gènere sabem que moltes històries de S-F s’han anat convertint en realitat, i en alguns casos els autors s’han quedat curts.


Qual é o futuro de Portugal nesta península?

Não vale a pena armar -me em profeta, mas acho que acabaremos por integrar-nos.

Política, económica ou culturalmente?

Culturalmente, não, a Catalunha tem a sua própria cultura, que é ao mesmo tempo comum ao resto da Espanha, tal como a dos bascos e a galega, nós não nos converteríamos em espanhóis. Quando olhamos para a Península Ibérica o que é que vemos? Observamos um conjunto, que não está partida em bocados e que é um todo que está composto de nacionalidades, e em alguns casos de línguas diferentes, mas que tem vivido mais ou menos em paz. Integrados o que é que aconteceria? Não deixaríamos de falar português, não deixaríamos de escrever na nossa língua e certamente com dez milhões de habitantes teríamos tudo a ganhar em desenvolvimento nesse tipo de aproximação e de integração territorial, administrativa e estrutural. Quanto à queixa que tantas vezes ouço sobre a economia espanhola estar a ocupar Portugal, não me lembro de alguma vez termos reclamado de outras economias como as dos Estados Unidos ou da Inglaterra, que também ocuparam o país. Ninguém se queixou, mas como desta vez é o castelhano que vencemos em Aljubarrota que vem por aí com empresas em vez de armas...

Seria, então, mais uma província de Espanha?

Seria isso. Já temos a Andaluzia, a Catalunha, o País Basco, a Galiza, Castilla la Mancha e tínhamos Portugal. Provavelmente [Espanha] teria de mudar de nome e passar a chamar-se Ibéria. Se Espanha ofende os nossos brios, era uma questão a negociar. O Ceilão não se chama agora Sri Lanka, muitos países da Ásia mudaram de nome e a União Soviética não passou a Federação Russa?

Mas algumas das províncias espanholas também querem ser independentes!

A única independência real que se pede é a do País Basco e mesmo assim ninguém acredita.
...

Llegeixo aquests dies l’Obra Completa de Salvat_Papasseit (Gorkiano) i em ve de gust copiar-vos un fragment del seu article “¿Portugal de España?”, publicat l’any 1915 i que li va suposar uns dies de presó:

Portugal será nuestro, cuando nosotros seamos también de Portugal, unidos en deberes y en aspiraciones, y libres Cataluña i Vasconia a la vez, en iberismo noble. Pero a ser por la fuerza, el rencor que ya ha muerto se transformaría en odio. Y debemos hacer que no lleguen allí los ecos de esta voz que en España intenta hacerse oír i invadir las conciencias para ir a la conquista de un gran pueblo que supo conquistarse a si mismo.

Mentrestant, les reaccions lusitanes, que podeu trobar aquí, no crec que enterboleixen la felicitat de Saramago, que avui, vint anys després, s’ha tornat a casar amb la seva esposa, ara a España, la periodista andalusa Pilar del Río. No sé per què, en Saramago em recorda una mica Cela.

8 comentaris:

Júlia ha dit...

NO m'ha acabat de convèncer mai, la veritat, ni com escriptor ni com a persona, però desvetlla determinats entusiasmes. I no ho dic per les declaracions que tot és opinable i negociable en el món dels mapes i les fronteres...

Francesc Puigcarbó ha dit...

NO ES NOU el discurs d'en Saramago, FA ANYS JA LI VAIG SENTIR A DIR, de fet ahir en parlava el meu blog, la balsa de piedra ja anava per aquí, però com diu la júlia, com a escriptor sobreto,es bastant farragós. Com a persona no ho sé.

egotista ha dit...

Doncs jo l'admiro força com a persona. No el segueixo gaire però més d'un cop he vist que deia el que creia que havia de dir, malgrat que això comporti certa incomoditat a la seva vida (com quan va anar a Israel i va criticar com tractàven els israelians als palestins). Sobre la unió de Portugal amb Espanya, ho veig més com una idea romàntica seva sorgida de la seva particular situació: ell s'ha unit a Espanya a través de la seva dona. Em dóna per pensar que realment als portuguessos no els interessa gens d'unir-se amb Espanya, doncs el caràcter espanyol és de mena nacionalista de la xunga: de la de menysprear les altres cultures; però m'ho miro amb indiferència total.
En quant a la seva faceta d'escriptor: per a mi, llegir un llibre de Saramago és gaudir d'autèntica LITERATURA, saborejar cada substantiu, cada verb...

(petonets, Pere, a veure si hi vinc més sovint ara)

Xurri ha dit...

A la balsa de piedra el que explica (amb força humor) és que el que és natural és seguir el que diu la geografia, i la resta son convencions. Us agradaran, o no us agradaran. Però si saccegem el continent, Iberia es despendria pels Pirinenus.

Saramago més aviat m'agrada que no, tot i que fatiga una mica per que escriu igual que parla, com una persona molt gran i amb tot el temps del mon per dir totes les apraules sense ni un punt i a part. M'impacienten una miqueta tanta coma i les frases taaaaaaaaaaaaaaaaaaan llargues, però sempre acabo concloent que la paciència està ben emprada.

Xurri ha dit...

Pirineus, paraules. uf, perdó.

Albert ha dit...

Em costa una mica Saramago, com em smebla que més o menys atothom, peò m'ha agradat molt la teva comparació amb Cela. potser sí que són uns "rara avis" ibèrics (en extinció o en extensió, heus aquí un debat).

jaka ha dit...

Ei, bona nit!!!
Respecta al tema... a mi m’agrada molt Saramago com escriptor, com a persona no el conec suficient per dir-ne res. La seva forma d’escriure la trobo molt original (sempre son bones les variants) i els arguments dels seus llibres molt xulos, recordo per exemple “Todos los nombres” on aquell arxiu monstruós fins hi tot em va fer patir.
Però voleu dir que no estem equivocats respecte a la seva identitat? Segons la Esperanza en realitat es la “Sara Mago”.
He, he, viva la Ministra !!!
=;)

pere ha dit...

No conec prou Saramago, ni com a escriptor ni com a persona, però em van sobtar aquestes declaracions perquè les vaig trobar poc adequades políticament, tot i que són una història vella. He vist que, com és normal, els partits polítics nacionalistes del país no en fan esmment i aquí no han cridat gaire l'atenció.

A més del que he dit abans, Francesc, deixa'm afegir que precisament la idea és recurrent i té èpoques, aquí i allà; per això afegeixo el fragment de Salvat de l'any 19. De fet, actualment les independències ja són molt relatives i encara ho seran més. Quant a les culturs, em temo que també, malgrat les llengües en què s'expressin.

Conec massa poc la literatura de Saramago com per poder opinar, ego. Respecte la hipotètica unió, em temo que al cap de quatre dies els portuguesos demanarien la independència, entre altres coses per les raons que tu exposes.
(és veritat, a veure si véns més sovint ara que veig que actualitzes el teu bloc amb inesperada quotidianitat... I si no, ja passaré jo)

Constato , xurri, que hauré de dedicar un temps a l'obra de Saramago, malgrat els inconvenients que poses -relatius es teus- (i posen).
Va, actualment la geografia també són convencions. Trobes que si els Pirineus se separen Catalunya es convirtiria en una illa?

La comparació amb Cela, Albert, em venia de la compaarció amb les seevs dues esposes, entre altres coses. ja veus, purament superficial. També, és veritat, a partir de les seevs actuacions públiques, encara que políticament siguin dos personatges ben diferents.

Ja veus que literàriament, jaka, no tinc opinió i des d'aquí faig el propòsit d'esmenar-me, cosa que no sé si acabaré fent.
Potser sí que, com altres escriptors, la seva personalitat és múltiple i a la ministra (els ministres sempre tenen informacions que la resta dels mortals no posseïm) se li va escapar un secret.