(di)versions & (per)versions

1a part

Se m’ha acabat la primera –o és la segona?- etapa de les vacances, la del nord, ara toca marxar al sud, on bufa el mateix vent, però una mica de gairell i on la temperatura de l’aigua, a l’estiu, és una mica més calda.

Reorganitzar les bosses m’horroritza. Si no fos perquè ja és inevitable carregar-me d'embalums inútils, viatjaria només amb una motxilla petita, o amb una maleta com la de Pla, que portaria a dintre, com a únic equipatge, una frase semblant a la que es pot llegir.




















En fi, deixem-ho estar i permeteu-me un altre comiat, ara fins al setembre. Els qui passeu per aquí alguna vegada ja sabeu com m’agrada la música gitana, o balcànica, o com sigui que es digui, així que per celebrar la fi de festa i sortir una mica de l’ensopiment en què alguns encara us –ens- trobeu –trobem- he pensat que no estaria malament accelerar el ritme amb alguna cançoneta dels qui es poden considerar turistes –potser viatgers?- abans que aquest terme fos codificat. Entenc que les versions de creació estrictament pròpia poden resultar un pèl estranyes, així que trio dues recreacions: una peça de Brahms (és de Brahms o ell en va fer la versió lenta?) i un clàssic del jazz. Va, moveu-vos una mica, seguiu els ritmes dels búlgars del grup Romaní Chavé...!





P. S. Demano una vegada més disculpes als qui es passin el vídeo i, sobretot, als mestres, per la manca de qualitat de les imatges i per la improvisació dels plans, i asseguro que tornarà a passar. També vull confirmar que no tinc cap relació, de moment, amb l’Obra Social de “la Caixa”.


2a part

Viatjar per l’Empordà –tan petit com és!- pot convertir-se en una aventura quilomètrica inacabable, fins i tot amb les “rotondes” que apareixen com bolets d’un estiu a l’altre: tanta publicitat! –merescuda, és veritat- i durant tants anys ha convertit el territori en un dels llocs més visitats del planeta.
Espero que em sigui més fàcil la mobilitat pel meu poble; desitjo que els turistes, de dins i de fora, hagin llegit el text de Pla que afegeixo més avall (puc ser planià per darrera vegada aquest estiu?) i obrin en conseqüència. És veritat que Pla tenia un mal dia quan va arribar a la Cala, però us asseguro que de “xicots alts, d’ulls blaus, rossos, drets, corpulents, de clatell una mica pelut i rulls al cap, que tenen una gran estampa” autòctons ja no en queden –de les noies no en parlarem, per si de cas-. A més, segur que la majoria de dies farà un mestral insuportable i els altres plourà. Perdoneu-me, amics i amigues caleros, però vull trobar aparcament, ni que sigui al mercat.

En el camí del port, sobre els antics escarts de la platja plens d’algues, entràrem en un establiment per tenir una mica de calma. Era una taverna popular on servien menjar. Hi havia molts pescadors que feien el porronet i fumaven. L’embigat del local presentava peces considerables. La Cala de l’Ametlla no és pas un poble vell. Té un aspecte de ser del segle XVIII. Diu que fou fundat per pescadors catalans i valencians que trobaren a l’indret –a la platja- una manera de guanyar-se la vida més o menys apreciable. El poble té un aspecte d’haver estat durant molts anys incomunicat i d’haver fet una vida marginal. Aquell establiment tenia tot l’aire d’ésser una de les cases més velles de la població: en el fons del local hi havia una cortina darrera la qual es veia una cova edificada matusserament, de qualsevol manera: probablement una de les coves que serví de sopluig als arribats. Aquesta tradició d’inestabilitat resta avui en els pescadors del rodal. A Palamós i a Roses hi ha moltes famílies de pescadors de la Cala que hi pesquen la vaca. A la taverna hi ha dos o tres xicots alts, d’ulls blaus, rossos, drets, corpulents, de clatell una mica pelut i rulls al cap, que tenen una gran estampa. Les noies semblen més groguenques, nyicris i esprimatxades. Sobre aquest sexe, en la joventut, el vent de garbí hi projecta una espècie de desgana i de conformitat que de vegades és compatible amb un esgarip histèric i enfebrat. Després, el volum augmenta –encara que de vegades resten una mica escanyolides.
[...]
Mentrestant, l’Albert arriba a la conclusió que en aquell establiment ens podrien servir, a l’hora de sopar, una paelleta a la valenciana. Em semblà, per l’aspecte de tot plegat, que la hipòtesi era desorbitada. Una cosa és servir un porró de vi de raig i l’altra elaborar un plat deliberadament ben cuinat. Per altra part, la meva experiència em portava a creure que la paella només és bona a les terres valencianes –i, en aquestes terres, encara no hi havíem arribat. En els afers culinaris, el genius loci és molt important. Però Albert s’entossudí i no hi hagué manera de treure-li-ho del cap. Els al·licients culinaris estan basats en gran part en il·lusions, i davant d’aquests fenòmens no hi ha dialèctica que hi valgui. La senyora del taverner donà unes seguretats engrescadores. Ens entaulàrem a les vuit –amb tot els temps que hi volgueren posar. Resultà un desastre. L’arròs era pastat i cobert de safrà, groc com un canari. Com a peix hi trobàrem quatre rampoines misèrrimes. Davant del resultat, el meu amic es posà a riure. El xicot tenia molt bon caràcter.

Josep Pla: “Navegació d’estiu”, dins Aigua de mar. Obra Completa, volum 2.

ai, amors, amors!

Ai, amor, amors!

L’amour est un oiseau rebelle
que nul ne peut apprivoiser,
et c’est bien en vain qu’on l’appelle,
s’il lui convient de refuser!
[…]
Tout autour de toi, vite, vite,
Il vient, s’en va, puis il revient…
Tu crois le tenir, il t’évite,
Tu crois l’éviter, il te tient !
L’amour, l’amour !

Carmen, de Georges Bizet.



No em pregunteu per què, però de sobte se’m van creuar la cançó i dos textos. El primer, encara de les Notes disperses; el segon, de Per acabar, el volum 45 de l’Obra Completa de Pla.

Diu Pla, i qui vulgui negar que és així ho pot fer constar, jo m’abstindré d’opinar:

Un dels efectes més visibles de l’amor és que la persona que estima sent una indiferència, una falta de curiositat total per la resta. Aquest fet és possible d’observar absolutament a tot arreu. L’amor ens fa tornar monogràfics, limitats, pobríssims. ¿A què és deguda aquesta transformació? ¿A la peresa, a la follia que sentim per la seguretat, a l’instint de propietat que projectem sobre l’amor? La gent d’altres països, en aquest cas, tenen la mateixa tendència a empetitir-se i a limitar-se. Però és potser a causa d’aquesta limitació, d’aquest monografisme, que es pot sentir aquella felicitat que l’amor produeix al menys per un cert temps.

Per acabar (em refereixo al llibre, no al post) té algunes parts que em semblen precindibles, que no crec que Pla, en plenes facultats mentals hagués autoritzat a publicar: bona part de “Notes per a un diari, 1965, 1966”, per exemple. Les pàgines finals del volum contenen la correspondència de l’autor, que en aquell moment tenia 35 anys, amb una noia suïssa més jove, Lilian Hirsch, amb qui va tenir una aventura amorosa –no sé què en diuen les biografies sobre l’assumpte- sense continuïtat i amb promeses epistolars incomplertes. Les cartes (en francès en els dos casos) mostren una relació ja acabada però que cap dels dos vol donar per tancada. En fi, que tot plegat no té cap rellevància ara i aquí, perquè la carta que vull reproduir va també per altres camins com podeu comprovar:

Avui és dissabte dia 23 d’octubre de 1932. Acabo de dinar. He menjat spaghetti amb cipolla. T’agrada? Gràcies per la teva carta de Barcelona escrita a les 7 del matí. Ara estic de molt bon humor, potser pels spaghetti. Ahir vaig trobar un jueu que em va dir que els seus negocis anaven molt bé. Ven creus de ferro (l’esvàstica) al partit de Hitler a Alemanya.
T’agrada aquesta foto? Era la d’un petit inventor que va acabar completament foll. Era el meu pare. Primer he rigut molt quan l’he descoberta enmig de trastets vells, després ha vingut la tristesa.
La teva petita.
Lilian.

P. S. M’atreviria a dir, sense una seguretat total, que jo no conservo la correspondència sobre paper adreçada a mi al llarg del temps (d’emails encara en tinc, ai!) i espero que els i les meves corresponents em corresponguin. És clar que en el meu cas no crec que el que jo hagi escrit interessi a cap editor, però no puc dir el mateix d’aquells –aquelles- a qui vaig escriure. I, a més, ja sabeu que avui es publica qualsevol cosa, ni que sigui per reconvertir-ho immediatament en pasta de paper.

temps moderns

Falten cinc minuts per dos quarts d’onze de la nit i ja gairebé hi som tots, també el conseller Castells (no sé qui s’ha quedat de guàrdia) que, fatigat pels parlaments de Pizarro i Atienza, buscava la normalitat després de la Gran Apagada. A la plaça devia fer una temperatura que rondava el 25 graus, xafogor a part, i que produïa una cert incomoditat. Mirem el programa, mirem els veïns, mirem el cel estrellat, però no el veiem. Els músics de l’Orquestra Simfònica Nacional de Lituània, dirigits per Gintaràs Rinkevicius ocupen els seus llocs disposats a oferir-nos el que el programa titula “L’opera europea del segle XIX”. En concret: l’"Obertura" de La Forza del destino, "Luce langue"... En fi, una peça més de Verdi, dues de Cavalleria Rusticana, de Mascagni, una d’Adriana Lecoubreur, de Cilèa, les "Dances Polovsianes" d’El princep Igor, de Borodin... i, al final, l’"Habanera" de Carmen, de Bizet, més un bis. Teniu raó, em deixo una soprano. La italiana Francesca Patanè.

















Evito la crítica musical perquè sé que no me’n sortiria. O, si us sembla, la faré indirectament. Durant el concert, m’oblido de l’hora, del conseller Castells, de Pizarro i Atienza (tanto monta...), de la Gran Apagada, de la temperatura de xafogor, de la incomoditat de les cadires –de les cadires, no me n’oblido del tot, ni del cap de l’espectador de davant-, del cel estrellat que no veig... Em deixo portar per la música, pels moviments del director, per les complicitats de la primera i la cinquena violinista, per la veu, la figura i el vestit de la Patanè... En conclusió, una vetllada extraordinàriament perillosa, perquè oblidar-se de tantes coses, al menys d’algunes coses, no pot ser bo; però no hi a res a fer. De vegades cal confiar en algú i deixar-se portar sense fer preguntes. I si no confiem en la música...

Uns dies abans vaig confiar, a més, en el cinema. En la mateixa plaça, a la mateixa hora, la mateixa orquestra, en aquella ocasió dirigida per nord-americà Carl Davis. La pel·lícula, Temps Moderns (1936), de Charles Chaplin. Música viva per acompanyar i realçar les imatges, els sentiments i les reflexions del film. Sensacional!

Segur que la majoria de vosaltres recordeu aquella escena en què Charlot va ajustant cargols en una cadena de producció on sembla que no hi hagi descans per a uns treballadors convertits en màquines. La pel·lícula, amb algunes altres escenes genials (¿recordeu la màquina inventada per donar menjar als treballadors i perdre el menor temps possible, o aquella en què el protagonista pren cocaïna creient que és sal, o el ball final amb l’ànec a la safata...?) és absolutament efectiva en el seu intent de mostrar l’alienació – la deshumanització- i la crueltat dels “temps moderns”. Col·lectivament, no hi ha salvació possible, com en altres pel·lícules de Chaplin, la redempció, la comunicació, és una qüestió individual que les estructures productives i les organitzacions polítiques al seu servei tendeixen a dificultar. Quina pel·lícula faria Chaplin l’any 2007 sobre el mateix tema, amb la mateixa intenció? Possiblement seria més cruel.

Sembla que ara ja he perdut el fil, deu ser cosa de les vacances. Ah, sí, el que us deia, que en aquests temps de desconfiances –amb raó- de tant en tant va bé confiar en els artistes: en alguns músics, en alguns directors de cinema, en alguns escriptors... No massa ni massa estona, només el suficient per oblidar, per “salvar-se” momentàniament, per agafar forces, per adquirir una mica de saviesa , de perspectiva o d’equilibri interior, abans de retornar a la vulgaritat, als enganys barroers, a les mediocritats, als oblits, a les rutines dels temps moderns.

Els gats de Begur

En temps remots, a casa hi havia una gata que, que recordi, va arribar a cadellar una vegada en el segon pis, que en aquell moment era fonamentalment el lloc dels mals endreços. La gata, abans i després, feia la seva vida amb poques molèsties per part de la família, excepte de la meva germana i, sobretot, meves. Anava i venia, passejava pel teulat de casa i de les cases veïnes, però no era gaire amant del carrer, que visitava en comptadíssimes ocasions, segurament quan la litúrgia de la seva religió ancestral, que jo ignorava, li ho exigia. Si bé recordo episodis de la vida de la gata, que es barregen amb les meves vivències, sóc incapaç de rememorar el seu traspàs.

A casa també vam tenir algunes gosses –observeu que parlo en femení-, encara que el seu paper era més concret que el de la gata. No es tractava d’animals de companyia amb uns deures incerts i unes obligacions no reglades, sinó d’animals de caça, sobretot dedicats a la perdiu, per bé que la seva eficàcia en aquest aspecte depenia més de la punteria del caçador que de les seves aptituds naturals i adquirides. Tampoc no recordo els darrers dies de les gosses, totes una mena de pointers moderadament nervioses i enormement dòcils, que confiaven patèticament en els humans de què depenien.

Ja haureu endevinat que la meva preferència se centrava en les gosses, que sempre es mostraven disposades a perdonar les meves marraneries, al contrari de la gata, amb qui vaig tenir topades importants que ara no és el cas de relatar.

En el moment present, en què no tinc cap animal domèstic per voluntat pròpia –excloc els àcars i similars- i puc parlar amb cert distanciament, he de dir que si en un futur n’adopto algun, probablement serà un gos –una gossa, vull dir-, però considero –sé del cert- que una gata, sempre més intel·ligent, s’acostaria més a la meva manera de ser i que la seva independència em crearia menys problemes de consciència, menys sensació d’abús d’una suposada superioritat humana, més una relació d’igualtat.

Sobre la superioritat intel·lectual –deixem de banda la moralitat- dels gats sobre els gossos i la seva independència–i ara no faré cap distinció de gènere- n’he vist una mostra aquests dies a Begur. Els gossos sense amo es veuen perduts, tenen dificultats per alimentar-se en les poblacions i sovint acaben tornant-se salvatges o fan cap a les gosseres, d’on, en el millor dels casos, els treu algun humà de bona voluntat, encara que no sempre conscient de les seves necessitats. Els gats, en canvi sobreviuen perfectament amb dignitat en les mateixes circumstàncies, i no només això, sinó que, com en el cas de Begur, són capaços d’arribar a acords amb les autoritats municipals per tal d’aconseguir unes prestacions alimentàries –no he pogut esbrinar a canvi de què- que en el cas dels gossos serien impensables. Vaig preguntar al gat de la foto com havien aconseguit els felins de la seva població aquests magnífics menjadors comunitaris, però no hi va haver manera d’aconseguir una resposta, únicament una mirada que vaig interpretar com una mena de “saps que passo de tu, fes la teva via”. De fet és sabut que els gats de Begur són refractaris a mantenir contactes amb els forasters, sobretot si no han nascut al Baix Empordà, però per un moment vaig pensar que entre dos aficionats a la gastronomia selecta les barreres de territori i raça desapareixerien. Em vaig equivocar.

nit tramuntanal d'agost

Possiblement un dels llibres més apreciats de Pla, un d’aquells que es recomana en primer lloc a qui vulgui començar a llegir l’autor empordanès és El quadern gris. No discutiré la tria ni aportaré arguments a favor o en contra, entre altres coses perquè crec que Pla es pot començar a llegir per moltes bandes. Cada lector té la seva sensibilitat, la seva història, les seves dèries; i en el cas de l’obra planiana – com en molts altres casos- aconsellar començar per determinat llibre és com a mínim agosarat si no es coneixen prou els gustos del lector –fins i tot el seu estat d’ànim actual- i la totalitat de l’obra de l’autor. L’únic que jo podria fer, des de les meves lectures desordenades de les obres de Pla, és recordar que un dels meus llibres preferits continua sent El carrer estret, però que no dubtaria de recomençar altres proses i que, per exemple, em semblaria suïcida o perillós començar per Tres guies, ni en època de vacances.

M’adono, però, que, com diria Pla, divago, perquè la meva intenció en començar a escriure era, i ho diré sense més dilació, fer una proposta concreta, fins i tot vàlida per neòfits: la lectura del XII volum de la seva Obra Completa: Notes disperses. Copio alguns fragments del prefaci del mateix Pla per donar una idea del contingut.

Tots els meus llibres tenen un nervi central, un pern generalment apreciable, que els dóna unitat. Al menys aquesta ha estat l’obsessió en construir-los i editar-los...
[...]
Aquest llibre de “Notes disperses” aparentment és una altra cosa, però potser aquesta diversitat és purament aparencial. En certa manera no és més que un complement d’”El quadern gris”, però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga. “El quadern gris” és un llibre seriat i cronològicament exacte. Aquest no té cap cronologia i s’hi s’hi troba alguna data és purament per constància personal... Són notes aparegudes a l’atzar, de vegades sobre la marxa, altres a llargs anys de distància: notes de records, de reminiscències, de lectures, de coses vistes, d’escenes que m’han tornat a la memòria, d’obsessions mantingudes en la memòria durant molt de temps, d’impressions immediates i podríem dir fulgurants... Que aquestes notes són un complement d’”El quadern gris” sense el dogal de la cronologia, podria ser evident. Si el lector hi pogués trobar algun interès obrint-lo per qualsevol plana seria molt demanar. Massa.

I vet aquí que en aquest prefaci apareixen algunes de les característiques que em fascinen del llibre, i començo pel final: la possibilitat de trobar Pla en estat pur, sense el dogal de la cronologia, sense haver de cenyir-se a un nervi central; la varietat de temes –característica tan propera a la –deixeu-me ser modern i antic- dels blocs generalistes que a alguns ens agraden- contrària a l’especialització actual i, al mateix temps, reflex de la complexitat i el desordre amb què la vida se’ns presenta i la vivim.

Darrere l’aparent dispersió del contingut, de la diversitat de llargada, de tractament de les anotacions, Notes disperses és un dels volums que, en la meva opinió, ens permet un acostament més precís al pensament de Pla i al seu estil més característic. Llàstima que no arribés a publicar un llibre semblant en els seus darrers anys.

En les meves jornades empordaneses, esporàdicament planianes durant el dia i inevitablement durant algunes nits, les seves notes, de vegades anacròniques, de vegades visionàries, són una lectura sempre plaent, algunes vegades envellida, sovint suggeridora:

D’aquest país, jo no en podria pas ser un trànsfuga desnaturalitzat, sinó un trànsfuga melangiós. Aquest és el drama.

Doncs això, aquesta és la sensació que tinc, malgrat que mai no he intentat el transfugisme. De totes maneres, crec que el concepte de país cada vegada queda més esvaït, i no parlo de folklore. No hi ha res a fer. Per cert, aquest “pas” que fa servir Pla cada vegada se sent menys a l’Empordà; en altres indrets del país no s’ha sentit mai de manera natural.

Gairebé totes les estadístiques sobre l’analfabetisme són falses. L’error prové del fet que només es compten les persones que no saberen mai de llegir ni d’escriure. Però després hi ha les altres: les que un dia saberen més o menys de llegir i després ho oblidaren per falta d’exercici. En els nostres països, el nombre d’aquestes persones és immens.

Tinc temptacions de matisar, d’ampliar, de donar dades, però com que el fet és inqüestionable, i si parlo massa, encara m’hi veuria involucrat, ho deixo així.

Acabo amb un apunt aparentment frívol però que només els qui es troben en les mateixes circumstàncies de Pla i meves comprendran que no ho és tant, encara que alguns poden opinar que això, actualment, té poca importància, i que no hem acabat d’entendre de què anava la cosa. Bé, Pla i jo no n’estaríem d’acord, encara que potser no ho reconeixeríem en públic:

Sempre que veig un home i una dona que ballen, penso en la quantitat de memòria que tantes persones tenen als peus i ales cames. Apareixen uns compassos musicals i aquesta memòria es dispara, va sola, tira amb una admirable mecanicitat. En determinats moments de la vida m’hauria agradat de saber ballar. El resultat fou nul. Des del punt de vista de la memòria, els meus peus, les meves cames, resultaren d’una esterilitat total.

músiques i veus (els camps)

Semblava que volia ploure. Minuts abans de les vuit entràvem al cine Petit on el Brossa Quartet de Corda –que en realitat eren sis en aquesta ocasió: calia afegir Gregori Ferrer a l’acordió i la dramatització de Elies Barberà , a Aleix Puig, Pere Bartolomé, Imma Lluch i Oleguer Aymamí, - ens oferiria Músiques de l’holocaust. Es tracta d’una selecció de músiques que amb el fil conductor dels textos de Premi Levi (Trilogia d’Auswitsch), Jorge Semprún (La escritura o la vida) , J.A.Piniella (K.L. Reich), Mercè Núñez Targa (El carretó dels gossos), Imre Kertesz (Sense destí), Anita Lasker-Walfisch; a més de Salvatore Quasimodo, León Felipe i Tadeusz Rózewicz, presenta una reflexió sobre els camps de concentració nazis, sobre la mort i la vida, sobre la necessitat de la memòria, sobre les petites salvacions quotidianes, sobre la solidaritat, sobre l’alegria fugissera en un món de tristesa i horror.

Entrar en una anàlisi de tot el que suggereix el concert –o l’espectacle- demanaria molt més espai i concentració del que seria aconsellable en un bloc lleuger com aquest, de manera que m’autocensuro i em limito a constatar, i crec que no exagero, que un públic majoritàriament desconeixedor del que s’oferiria va estar estat absolutament receptiu a la proposta musical i ètica que ens desglossaven els músics. Per moltes raons: perquè tots ja coneixíem la història que se’ns presentava, perquè la història se’ns presentava no només a través dels testimonis escrits sinó a partir de la proximitat –l’actualització- que oferien les melodies que en un moment de deshumanització permetien esperances, fugides, ni que fossin momentànies, perquè els músics –excel·lent interpretació i bon fil conductor- ens contagiaven el seu entusiasme, perquè, ja introduïts en el món de la barbàrie, sabíem, els músics i nosaltres, que sempre queda una escletxa per on escapar, perquè de vegades el que importa és la dignitat o la lluita per la supervivència més enllà dels resultats, perquè l’instant és un món en si mateix, perquè la música ens va fer oblidar –quina paradoxa respecte la intenció del concert!-, encara que només fos per poc més d’una hora, que l’holocaust –que cadascú pensi el nom que vulgui- continua en altres llocs i amb diferents manifestacions, perquè, també, i no em contradic, se’ns va fer present que l’holocaust –o com se li vulgui dir en cada cas- continua cada dia, i cal que algú ens ho recordi.



En sortir del cine Petit, ja fosc, la pluja pressentida havia netejat els carrers i alleugerit l’ambient, llamps i trons es veien i se sentien llunyans. Els espectadors repreníem satisfets els nostres quefers diaris, potser alguns recordarem de tat en tant -sense exagerar- la història i la reflexió:




No sé on actuarà properament el Brossa Quartet de Corda amb les seves Músiques de l’holocaust (Aleksander Kulisiewicz, Shalom Secunda, Herbert Zipper, tradicionals hebrees...), però si ho vosaltres ho sabeu, aneu-hi.

punt de lectura

De tant en tant l’Arare, a part de detalls del seu magnífic viatge fluvial i parisenc, ens explica les dificultats que té per connectar-se a Internet i els preus que cobren els filibusters gals. Al contrari d’ella, aquests dies en què m’estic una mica més al nord de les seves terres, no tinc cap problema (greu) de connexió i, a més, el servei és gratuït. És clar que jo ni m’he plantejat entrar en els cafès sinó que he optat directament per la xarxa de biblioteques de Girona –tinc la més propera a dos minuts de casa a pas lent-. Amb pocs requisits previs, m’ofereixen 15 hores de connexió mensual, a un màxim d’una hora diària, a part de visites de 15 minuts sense cap tipus de control –em sembla-. No sé si aquest servei de les biblioteques gironines, o algun altre de semblant, es pot trobar en tot el territori nacional o a l’estranger, perquè els meus coneixements sobre el funcionament de les biblioteques són escassíssims, però és una opció que caldria tenir en compte.

Dit això, afegiré que tampoc és que tingui gaire res a dir en aquest moment, que el que escric i penjo ara no és sinó una reminiscència de la meva activa vida de blocaire, en aquest moment alentida, que no oblidada, pel canvi de ritme de les vacances fora de Barcelona i per la mandra d’escriure des d’un local confortable però estrany.

Potser els propers dies que s’anuncien amb núvols i tempestes tindré més afició a dir alguna cosa substanciosa, però de moment el sol, la platja, la piscina, retrobaments amb àpats o sense, els petits viatges –els llargs per terra, aire i mar (?) semblen ara mateix un disbarat-, les lectures nocturnes, i insignificances semblants, m’ocupen tot el temps.

Com cada estiu, els primers dies m’emporto algun llibre a la platja i, també com cada estiu, sóc incapaç de llegir-ne una pàgina, encara més ara que de les dues hores escasses que passo a la vora de l’aigua, a penes hi ha vint minuts dedicats a estar-me estirat, panxa amunt, panxa avall –protecció 16-, prenent el sol. Això sí, tinc temps d’imaginar-me algun punt de lectura com aquest d’aquí –la Joana em prohibeix que surti el seu cap- que només tindrà una vida virtual, entre altres coses perquè habitualment jo tinc el costum lletgíssim de doblegar la part superior de la pàgina on m’he quedat per recordar posteriorment on he de reemprendre la lectura.

Doncs això, res de parlar avui de les misèries de les cues inversemblants a les autopistes i de les reaccions que ocasionen, res d’augments de sous institucionals espectaculars d’aquells qui criticaven els augments quan estaven a l’oposició, res de perplexitats sobre ponts que s’esfondren en un dels països de ciència i tecnologia punteres... Cap distracció que pugui anar més enllà del pensament general que Pla, benèvol i poc combatiu, expressava d’aquesta manera:

Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbecils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable.

lectures d'estiu (obres completes)

M’agrada el Salvat que bada i m’agrada el Salvat combatiu que no dóna treva. M’agrada el Salvat que comença un poema i que deixa el final obert, però també el Salvat que tanca el seu pensament en una prosa. M’agrada el Salvat ingenu i el Salvat pessimista, però esperançat. M’agrada el Salvat orgullós i el Salvat humil. M’agrada el Salvat eclèctic i experimentador i el Salvat tradicional i ortodox. M’agrada el Salvat revoltat i el Salvat submís. M’agrada el Salvat èpic i el Salvat líric. M’agrada el Salvat que blasma Castella i el Salvat que estima la seva gent. M’agrada el Salvat conseqüent i el Salvat contradictori. Tot i que tinc les meves preferències (uf, algunes proses i pocs poemes!), m’agrada el Salvat entusiasta, el Salvat desafiant, el Salvat que, per sobre de tot, estima la vida i sap que la vida és amor, i que la manifestació de l’amor és individual i és col·lectiva.

M’agradarà poder llegir tots els Salvats que apareixen en la seva Obra Completa, publicada per Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Deia un altre Salvat, Ricard, l’any 1977, en el seu pròleg a Humo de fábrica: Ahora quisiéramos acabar con el mismo ruego que expresó Agustí Esclasans hace ya cincuenta y dos años, ¿dónde se encuentra el editor normal que publicará la obras completas de Salvat-Papasseit? ¿Sabrá estar Catalunya a la altura de uno de los poetas más esenciales que ha tenido a lo largo de su historia? Doncs 30 anys més tard, el que demanava i desitjava l’altre Salvat és, per fi, una realitat. I és una realitat feta amb el mateix amor (i una mica més de rigor) amb què el primer Salvat va elaborar la seva obra. Aquesta edició a cura de Carme Arenas Noguera és no només un deute històric, sinó el resultat d’un treball pacient, rigorós i, fins que no es demostri el contrari, definitiu.

En Salvat és pot llegir fora de context, com qualsevol altre escriptor, i és suficient, però aquesta edició, amb l’aportació de Tomàs Garcés, Joan Fuster, Ricard Salvat, i la imprescindible de Carme Arenas, ens ofereix la possibilitat d’una obra interpretada a través d’una biografia i d’un context històric que ens permeten copsar millor alguns aspectes que se’ns podrien escapar, cosa que no tindria excessiva importància en alguns casos, però que en altres és gairebé imprescindible. Evidentment, el que compta en darrer terme és la nostra pròpia experiència de lectors, l’obra en si mateixa, però les lectures amigues, les complicitats, sempre són un bon punt de partida.

I ara m’allargaria indefinidament, ja em coneixeu, i triaria moments i textos, però sé que m’he de limitar. I em decideixo per un fragment d’un article publicat a “Un Enemic del Poble”:

Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sol prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. M’he adonat que jo sóc una part de Déu, i que així em perteneix tota cosa que és feta. Cada u que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.
[...]
Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i tres que no passen de deu...

Li faltaven, doncs, dos anys per tenir la majoria d’edat legal en aquella època. I, després de la majoria d’edat, només en va viure cinc més. I el possible Salvat dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta... ? El que no va ser no és pot tenir en compte.

I, més suau, m’aniré llegint l’obra de Bladé Desumvila, i espero que la segona quinzena d’agost pugui contemplar, si no com ell, a la meva manera, Benissanet.

I continuaré espigolant l’obra de Pla, és clar.

I si m’allunyo per uns dies o setmanes d’aquí, penseu que potser us continuaré vigilant, així que... Bones vacances i que els viatges interiors o exteriors us siguin propicis.

Puc acabar amb un edifici i una inscripció que tots coneixeu?

Déu meu, a qui has abandonat?

La mort i la incomunicació de què parlava ahir em porten a una enquesta feta per la Fundació del BBVA, alguns dels resultats de la qual portaven els diaris la setmana passada. Cert que les enquestes no reflecteixen més que una aproximació a la realitat, entre altres raons perquè qui les respon no acaba de tenir clar el que pensa o no ho sap comunicar en el moment precís que se li demana, perquè entre allò que es pensa i allò que es diu hi ha una distància de la qual la verbalització n’és només una ombra, perquè hi ha qui diu sense pensar (i hi ha qui pensa i no diu), perquè per molts subjectes que s’interroguin, aquests només representen una mínima part del conjunt de la col·lectivitat que els promotors de l’enquesta ens volen fer creure que és l’opinió de la majoria. Sigui com sigui, i fins que no s’inventi res millor, anirem llegint enquestes i dubtant dels resultats.

La primera part de l’enquesta de la Fundació (la del BBVA, no la d’Asimov), sobre els valors ètics i religiosos dels espanyols, després de constatar que la majoria dels espanyols es consideraven catòlics (74 %, un 10 % més de dones que d’homes), es preguntava: Sisplau, digui’m quina d’aquestes frases reflecteix millor les seves creences sobre Déu. En les respostes dels que es consideraven catòlics es concretava que un 3,2 % no creia en Déu; un 7,3 % afirmava que no sabia si existia Déu y no creia que fos possible arribar a saber-ho; un 11,2 % hi havia moments en què creia en Déu, i en altres, no; un 7,5 % no creia en Déu però creia en un Poder Superior (?) espiritual (i per què no material, com per exemple, Rupert Murdoch?) d’algun tipus; un 20,3 % , tot i tenir dubtes en algunes ocasions, sentia (?) que creia en Déu; finalment, com hauria d’haver estat en tots els casos, un 47 % estava convençut, sense cap dubte, que Déu existeix. En resum, que si entenem per catòlics aquells que professen el catolicisme, és a dir, els qui, segons el Diec “pertanyen a la confessió cristiana en plena comunió amb el papa”, hauríem de concloure que entre els qui es consideren catòlics n’hi ha força que no saben que no ho són, a no ser que el papa, i això seria notícia, tingui dubtes sobre la existència de Déu. També és veritat que si una majoria, encara que no sigui aclaparadora, pensa que per ser catòlic no cal tenir el convenciment total de l’existència de Déu, el que cal revisar és el concepte de catolicisme: ja se sap que els diccionaris sempre van una mica endarrerits respecte la realitat. I no m’atreveixo a anar més enllà perquè no sóc cap expert en qüestions teològiques.

La pregunta següent demanava la freqüència amb què resava l’enquestat. Abans de passar a les respostes, cal dir que el concepte de resar, per bé que els exemples poden donar pistes, no queda gaire clar en el diccionari: v. tr. [LC] [RE] Dir (una oració). Per penitència resaràs un parenostre i dues avemaries. Va resar durant tota la nit. Tot el dia resa; és molt devot. Dir? Oració? Busquem la definició d’oració al diccionar (1) i i la veritat és que no dóna gaires pistes, encara que hem de suposar que els catòlics tenen les idees clares per consultes anteriors. Les respostes són les següents:
No sap/ No respon: 4,8
Al menys una vegada a la setmana: 37,2
Al menys una vegada al mes: 9,6
Diverses vegades a l’any: 8,3
Amb menys freqüència: 9,8
Mai: 30,3

Hi ha catòlics que no resen mai? Però, en quin país vivim! Dues vegades a l’any: una amb motiu de la declaració de la renda, queda clar, i l’altra? Amb menys freqüència? Els anys de traspàs? No sap, no contesta? és que no podia abaixar el volum de la tele? No m’atreveixo a pensar a quines portes van trucar els enquestadors ni quin carnet van demanar per confirmar el catolicisme dels enquestats.

Tot plegat m’està induint a fer la meva pròpia enquesta entre els amics blocaires en forma de meme. M’he n’abstindré, però, per diverses raons, entre altres perquè sé que molts ja estan de vacances, perquè tinc clar que a mi, a diferència dels enquestadors del BBVA, no em farien cas o pensarien que m’he tornat boig, perquè, finalment, la importància de Déu i dels resos avui, qui sap demà, no té cap importància.

Amb tot, no em puc estar de respondre les preguntes anteriors. A la primera –suposant que a més del bateig, la comunió i la confirmació, fos catòlic- diria : no sé si existeix Déu i no tinc idea de com provar la seva existència: a la segona, segons la segona accepció del diccionari, diria que reso moderadament cada dia, depenent del meu estat d’ànim i dels meus interlocutors. Més transparent no puc ser. Deixarem la mort i la incomunicació per un altre dia



(1)
1 f. [LC] Discurs pronunciat en públic. Una oració fúnebre. L’oració inaugural. 2 1 f. [FL] [LC] Forma lingüística delimitada per dues pauses que té independència sintàctica i, des d’un punt de vista estructural, normalment consta d’un subjecte i un predicat. Oració enunciativa, interrogativa, imperativa. Oració afirmativa, negativa. Oració activa, passiva. Oració copulativa. Oració predicativa. 2 2 [FL] oració clivellada Oració en la qual es focalitza un element fent-lo aparèixer com a atribut d’una oració copulativa davant d’una oració de relatiu. 2 3 [FL] oració composta Oració que conté més d’una construcció lingüística dotada de subjecte i predicat. 2 4 [FL] oració simple Oració que conté un únic subjecte i predicat. 3 1 f. [FL] [LC] Clàusula 2 . Oració substantiva, adjectiva, adverbial. 3 2 [FL] oració completiva Oració subordinada que funciona com a complement directe o subjecte gramatical de l’oració principal. 3 3 [FL] oració principal Oració que, en una oració composta, no depèn de cap altra, i a la qual se subordinen una o unes altres oracions. 3 4 [FL] oració relativa [o oració de relatiu] Oració subordinada introduïda per un pronom relatiu. 3 5 [FL] oració subordinada Oració que, en una oració composta, depèn sintàcticament d’una altra oració. 4 1 f. [LC] [RE] Prec, súplica, deprecació, que es fa a Déu o, en el catolicisme, també als sants. Dir una oració. Llibre d’oracions. L’oració del capvespre. Tocar l’oració. A toc d’oració. 4 2 f. [LC] [RE] Elevació de la ment a Déu per exalçar-lo, demanar-li perdó, demanar-li mercès o regraciar-lo. Fer oració. Estar en oració. Oració mental. Oració vocal. 4 3 [LC] [RE] oració dominical Parenostre . 4 4 f. pl. [LC] [RE] Doctrina cristiana elemental. Aprendre, saber, les oracions.

promiscuïtat comunicativa

Les morts de dos grans dels cinema - primer Bergman, i Antonioni el mateix dia- produeixen en els mitjans de comunicació –els blocs també ho són- força literatura: quatre pàgines, per exemple, a l’”Avui”, que és el diari que he comprat. Jo, tot i entendre la seva importància en la història del cinema i com a referents culturals i personals–deixem de banda el teatre de Bergman, per raons òbvies en aquestes terres-, no sabria que dir. Pràcticament no conec cap dels dos directors. En el cas de Bergman, crec que la primera pel·lícula seva que vaig veure va ser El séptimo sello quan estava entre la infantesa i l’adolescència –no sé precisar l’edat-, en el cinema del poble on feia el batxillerat i on ens portaven els capellans cada diumenge a la tarda. Evidentment, no vaig entendre res i més aviat vaig passar por. No sé si es podria dir que la meva educació en un col·legi religiós va marcar la meva aversió per Bergman. De les poques pel·lícules seves que vaig veure més tard, l’única que em va interessar realment va ser Fanny i Alexander. Bergman com a persona no és un dels meus personatges preferits –deixem-ho així- la qual cosa no té cap importància a l’hora de parlar de la seva obra. Quant a Antonioni, tampoc no conec gaire la seva filmografia. La majoria de pel·lícules seves m’han avorrit, m’han semblat excessivament críptiques, fins i tot pretencioses, les seves troballes formals –en alguns casos aprecio els aspectes formals- m’han deixat indiferent.

El que em resulta curiós dels dos directors, i m'hi apunto, és que des de perspectives diferents hagin tractat en algunes de les seves obres el tema de la incomunicació –de la incomunicabilitat en el cas d’Antonioni-, relacionat més o menys directament amb el tema de l’amor en un sentit ampli. La incapacitat per comunicar-se, que no per comunicar, sempre m’ha semblat un dels aspectes claus i irresolubles de la condició humana, una de les seves servituds i, al mateix temps, una de les seves característiques definitòries, la base, evidentment, de les solituds anímiques que procurem resoldre a través de múltiples raonaments i substituts, de vegades amb resultats prou convincents, però mai del tot satisfactoris.

Començo a tenir la impressió que el post se m’escapa de les mans, que agafa una vida pròpia que no és la que jo volia donar-li, així que permeteu-me que acabi abruptament sense entrar més a fons en el món dels valors i les creences, que és l’estiu i fa calor, i que estem de vacances, i en un país mediterrani, en què, fins ara, la promiscuïtat comunicativa i les immediateses ens ha ajudat a viure i a morir. No voldria encomanar-me l’1 d’agost de les sensacions d’algunes pel·lícules bergmanianes i antonionianes.