Sé que intentar dir alguna cosa definitiva sobre els aspectes que tracta l’informe L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 de la Fundació Jaume Bofill és agosarat per part meva i està abocat al fracàs, per dues raons bàsiques: la complexitat del tema i la meva experiència limitada. Tot i així, i tenint en compte sobretot algunes reaccions públiques, hi vull posar cullerada, encara que sigui només entrant en certs aspectes i de manera desordenada i sintètica, gairebé només enumerativa. Cal tenir en compte que únicament puc parlar amb un cert coneixement de causa de l’ensenyament secundari, poc des d'altres perpectives, i des d’un pràctica docent en instituts poc conflictius (no em pregunteu ara que vol dir conflictius).
1. Començo per dir que prefereixo el terme ensenyament al terme educació. Si parlem d’educació en el sentit que trobem al diccionari (educar: Transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura) i que sembla que és el que ara toca, plego, perquè jo només em veig capaç de reeixir en algunes de les accepcions de la paraula, en alguns altres, penso que la família o altres estaments socials, públics i privats, hi tenen una tasca més important que la meva i la dels centres d’ensenyament. Que la duguin a terme o no, no em pertoca concretar-ho –gaire- a mi.
2. Que la inversió que és fa en ensenyament (els qui ho preferiu podeu llegir educació cada vegada que jo escric ensenyament) és excessivament escassa i que el president Maragall ens va enganyar quan ens va dir que era la prioritat del seu govern, és una obvietat. Més inversió, però, no significa solucionar els problemes, sinó que cal fer anar els diners allà on es necessiten. Un pot gastar molts diners en caviar, gambes i els aliments més cars que se’ns puguin acudir, però no menjarà millor que aquell que sap triar una dieta equilibrada i d’acord amb les seves necessitats. Compte a treballar de cara a la galeria, en no saber les necessitats reals dels estudiants i dels professors per dur a terme la seva tasca.
3. Què vol la societat i per què? Aplicada als estudiants o als joves aquesta és una pregunta encara per resoldre. Evidentment es tracta d’aconseguir una formació integral i competitiva, semblant a la d'altres estats, però, sobretot, que permeti que en acabar uns estudis (quan i quins?) tothom tingui una professió que li suposi no només viure dignament sinó, a ser possible, prosperar (ja no em poso en qüestions abstractes com la felicitat i conceptes semblants). Els estudis obligatoris han de permetre que el màxim nombre possible d’estudiants estigui capacitat per continuar els estudis postobligatoris o per inserir-se en el món laboral. En un i altre cas, la funció de les empreses és important. Les pròpies empreses han de dedicar part dels seus recursos a la capacitació dels seus treballadors, han d’invertir en plans educacionals o d’ensenyament, d’acord o no amb el govern. Aquesta tasca aquí és insignificant.
4. L’”Avui” del dijous plantejava una enquesta entre els seus lectors de la qual no he vist els resultats, ni m’interessen especialment, que deia així: Qui té més responsabilitat en el fracàs dels estudiants catalans: Generalitat, pares, professors? Home, les respostes possibles són insuficients perquè treuen tota responsabilitat a aquells que fracassen, els estudiants. Que els estudiants fracassen perquè no troben els al·licients per triomfar i que aquests al·licients els han de proporcionar en part els estaments esmentats? Sí, molt bé, però això seria afirmar que els alumnes no tenen cap interès a aconseguir els seus objectius, que han de ser reeixir en la tasca que es proposen. Que els estudiants no tenen cap objectiu? Malament, doncs. Què hem de fer: proporcionar uns objectius des de fora o aconseguir que se’l plantegin els estudiants?Evidentment, malament poden plantejar-se uns objectius aquells a qui s’obliga a fer una feina, i això fins als setze anys és així. Però no és així en l’ensenyament postobligatori de grau mitjà o superior. Què passa aquí?
5. Diu l’informe que a Catalunya hi ha molta repetició a la Secundària Obligatòria, sobretot a 4t curs. De cap manera discutiré les xifres, però sí que plantejaré una paradoxa. En molts centres repetir es considera un premi. Sí, sí, només es fa repetir aquells que es creu que poden aconseguir els objectius previstos, els altres, els qui es consideren impossibles, passen al curs següent o es fa tot el possible per concedir-los el Graduat. Analitzant a fons, seria possible trobar que alumnes que no figuren a les estadístiques aconsegueixen resultats pitjors que aquell que es comptabilitzen com a fracassats. Posteriorment, alguns repetidors cursaran el Batxillerat (deixem de banda el seu èxit) mentre que d’altres amb expedients “estadísticament més bons” no ho podran fer.
6. Els resultats, es diu, son millors a la privada que a la pública. Aquesta constatació no mereixeria cap consideració especial perquè tothom sap com van les coses. Quan la diversitat d’alumnat, més que els mitjans de què disposa la pública, sigui la meteixa, ja en parlarem. No són els professors ni els plans d’estudi qui en tenen la responsabilitat. És més, m’atreviria a dir que alguns –no vull exagerar- professors de la privada preferirien ensenyar a la pública. Els resultats acadèmics dels alumnes reflecteixen la diversitat que esmento. En el meu centre, per exemple, hi ha alumnes que no aconsegueixen arribar la batxillerat (ja buscarem culpables) i d’altres que aconsegueixen superar la prova de Selectivitat amb un 9,28 de mitjana (ja buscarem culpables). És veritat que el tractament de la diversitat és una qüestió per resoldre, però crec que hi té més a fer la Generalitat que cada centre, per molta autonomia que se li doni.
7. Es diu a l’informe que molta gent no arriba als estudis postobligatoris. Cert. Una de les causes és la uniformitat de l’ensenyament que fa que no es tinguin en compte les aptituds dels alumnes a la Secundaria; una altra és la manca d’interès dels pares a dotar els seus fills d’estudis de grau mitjà per raons diverses, sovint equivocades, i dels propis responsables d’Ensenyament, incapaços de promocionar i articular d’una vegada per totes aquests estudis que són els que cada vegada demanen més les empreses. Per altra banda, de què serveix fer dues carreres universitàries si el resultat és començar a treballar als 29 anys per primera vegada com a funcionari de l’Administració ocupant un lloc que té una relació remota amb allò que s’ha cursat? Que m’ho invento? Que són casos puntuals? En podríem parlar.
Vaja, ja he arribat a set punts i només he plantejat la punta de l’iceberg. M’ho pensava. Ni una paraula sobre els canvis continus de plans d’estudis (per què hem de confiar que el darrer sigui millor que l’anterior?), res sobre els plans de promoció del professorat (quin desastre!), cap desenvolupament de la importància de les TIC –o la seva manca d’importància- en els plans d’estudi; silenci total sobre aspectes concrets que cal fomentar en l’alumnat: ni una paraula sobre la importància de la lectura o l’exercitació de la memòria a l’hora d’aconseguir millors resultats; inhibició sobre el papers dels pares (no sóc expert en pares -ni en fills), tampoc cap mot sobre l'nforma Pisa, que arribarà dintre de poc... I si algú esperava que proposés alguna solució o que realment parlés de l’informe de la Bofill, ara em deu estar maleint; sempre que hagi arribat fins aquí, és clar. Aneu a saber, potser algun altre dia em decidiré a continuar i a concretar una mica més i d’una manera més ordenada, però si no ho fan els altres, per què ho he de fer jo?
25.11.07
Generalitzacions sobre les realitats i els informes (1?)
Etiquetes de comentaris:
blocs d'ensenyament,
fracàs escolar,
Fundació Jaume Bofill
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
I si això és greu en si mateix, és encara més greu perquè afecta els ciments de la societat futura.
Em quedo amb un detall: donar als estudiants la responsabilitat que els pertoca. Entre altres raons, perquè en general ho agraeixen i responen millor que no si els tractem com a discapacitadets.
doncs jo diria que has DIT MOLTES COSES, I EFECTIVAMENT LES SOLUCIONS NO LES POTS POSAR EN MARXA TU, i ells- Govern - no ho faràn, aquest es el problema.
Mentre cada canvi de govern es vagi arraconant el que ha fet el governa anterior ESTIGUI BÉ O ESTIGUI MALAMENT, sense analitzar-ho rn perofunditat, és a dir, sense objectivitat per veure que potser hi havia COSES QUE ESTAVEN BÉ, encara que fossin proposades per l'OPOSICIÓ, mentre els professors i els alumnes s'hagin d'anar adaptant a tants canvis per reial decret, no anirem pas bé.
Com pot la SOCIETAT, donar exemple de res, si la mateixa societat està dividida i tot cristo es tira els plats pel cap? Ens queixem quan en una família els pares estan separats i fan servir el fill com una pilota - ara la mare li diu el que pensa, que és el contrari al que pensa el seu ex- ara el seu ex li diu el que pensa, que és exactament el contrari del que pensa la mare - diem que la família està desestructurada i que aquell nano no pot anar bé de cap manera.
Doncs, a grans trets, és exactament el mateix que estan fent ELLS amb els plans d'educació, amb l'escola, amb els instituts.
Van fent (amb eprdó) la puta i la Ramoneta per quedar-se a la poltrona, desestructurant qualsevol cosa que hi hagués quan no manaven ells, encara que objectivament fos bona.
buf buf buf, ja callo.
Sóc dels que he arribat fins al final del post (no em sembla massa difícil). M'ho penso una miqueta i ja diré el què.
Educar a Catalunya és plorar. De tot tenen la culpa els profes de secundària, que a primària ho fem molt bé... encara que també he llegit que 'tapem' la cosa i després a secundària es 'destapa'.
Adverteixo que els comentaris anteriors són irònics, el tema ja em cansa i hauria de dir moltes coses, avui veig l'Ernest Maragall al diari: 'no ens en sortirem si no garantim la qualitat de la docència'. Em sembla que si primer no garantim la qualitat dels consellers d'educació, doncs, no anem bé...
uuuiii...
quantes coses has dit en un moment desordenat...!
només puc dixar-te un comentari dient-te que m'ha agradat molt com planteges les coses... i que espero que sigue l'hora d'anar a dormir per a tornar-te a llegir amb més atenció...
(ahir a casa "la família" me van donar a llegir un article del félix de azúa que també tocava uns quants punts... no sé si era a el periódico... pinzellades bastant punyents...
m'agrada això que has escrit perquè toques moltes tecles... i amolles moltes preguntes... d'alguna manera s'han d'anar fent les coses)
Jo també he arribat al final del post, i fa dos o tres dies en vaig escriure un, sense dir res del que tu dius, que ja és prou important, però dient molt dels profes. Ho sento, sé que et faré enfadar, però dels docents, em sembla que n'hi hauria d'haver més de dues terceres parts a l'administració remenant papers i no tocant ni de prop cap noi, noia nen o nena. Crec que som fo´rça penosos, tot el dia ploriquejant reclamant i amb l'esquena molt dreta, ho sento, la major resistència als canvis ha vingut dels docents. Demà et recomanaré un molt bon llibre, que em va obrir els ulls. Petons, maco
Contra el meu costum de dir alguna cosa referida als comentaris rebuts, que no és que tingui cap importància, però em plau, avui quedaré en silenci. Bé, no del tot, repetiré el que ja he dit, que la meva experiència, escassa, és limita a la secundària obligatòria i postobligatòria. Afegiré que tots els experiments que s'han fet i es fan aquí ja s'han fet en altres països; que qui pensi que l'educació -no dic l'ensenyament- és sobtretot cosa dels centres educatius (sic) s'equivoca de referents.I per acabar -confessió que sobra per manca de dades- que els dos grups on m'ho passo millor aquest any són els de tercer d'alunes de fora d'aquí i els de primer del tecnològic. D'en Maragall -i assessors-, Júlia, com pots comprende no en diré res... Ara, que si molt em burxeu... Bé, faré una altra excepció lluitant contra la meva modèstia: us interessa que continuï el tema en un altre post...? M'ho pensava!
Publica un comentari a l'entrada