23.12.07

transcendències

Un centenar de milions d’anys no són, després de tot, una eternitat, però em semblava que no passaven mai.

Italo Calvino. Le Cosmicòsmiques.

No sé com va sorgir el tema, però ens trobàvem alguns companys en una pausa de la feina quan de sobte ens vam veure embrancats en una discussió sobre el més enllà. Qui més qui menys pensa o fins i tot verbalitza: I després què? Cap de nosaltres va admetre creences que anessin més lluny dels propers anys, pocs o molts: poca cosa sobre la qual no tenim potestat. I no obstant, tots vam fer cap finalment a la nostra educació catòlica, tots érem prou grans, i vam fer els acudits habituals. Jo no crec més que en un futur en què el meu cos serveixi d’adob, d’aliment de la natura, de record en una memòria immediata, però per si de cas, per si hi ha un altre temps, vaig recordar-los que dels quatre llocs que esmenta Eiximenis en el seu resum a Àngels i dimonis, en triaria un que em sembla que ja no es considera. Què hi farem, fins i tot l’Església eterna canvia. Anem a poc a poc. Diu Eiximenis:

... sots nós, fina al centre de la terra, hi ha habitacions. En la primera estaven los sants pares abans que Jesucrist vingués i els tragués. Com que no sóc ni sant ni pare ni aquesta habitació té cap funció ara mateix, la deixaré de banda.

La segona habitació, la que s’anomena el purgatori, és més aviat un passadís, així que tampoc no cal donar-li gaire importància, encara que un s’hi pugui estar eons. A l’infern, la quarta habitació, malgrat les temptacions de parlar amb alguns personatges interessants (...I aquí amb l’Anticrist i amb Judes i amb Mahoma de Meca, els seus principals deixebles, i amb els majors que ell [Llucifer] tirà del cel amb si mateix, serà aquí damnat in secula seculorum), tampoc no m’hi voldria quedar eternament, que el foc és massa intens.

Del cel, mortal com sóc actualment, sempre m’ha fet una mica d’angúnia, potser perquè sóc massa inquiet, l’estaticitat eterna, la contemplació constant de Déu. En aquest moment no em puc imaginar la badoqueria col·lectiva per sempre més.

Si pogués triar -estic segur que Maragall faria com jo- em decidiria per la tercera habitació, que mai ha estat gaire publicitada però que crec que seria suficient per les meves modestes aspiracions. Sé que el meu desig és una utopia. En primer lloc, perquè a mi em van batejar; en segon lloc, perquè, malgrat que algú decidís fer una excepció, aquesta habitació ha estat definitivament clausurada, segons em consta. Deixeu-me que, malgrat tot, us recordi com era:

La tercera habitació, i ja més baixa, és la dels infants que són morts sense baptisme. Aquests no sofreixen cap pena sensible, solament sofreixen aquesta condemna: que són privats de la vista de Déu. D’aquests han dit alguns teòlegs que, després del Judici Final, no romandran aquí, sinó que els serà dat per lloc tota la faç de la terra descoberta, de la qual diu sant Joan (Apocalipsi 21) que serà tan bella com vidre o cristall lluent. Sobre la terra anant, lloaran i beneiran sempre nostre senyor Déu, que així els ha ordenat d’estar; i tindran grans i moltes ciències, i més plaer que no té cap criatura per alegria natural i corporal...

Em deixo alguns detalls menors, potser poc satisfactoris; però, no creieu que ja en tindríem prou els de poques aspiracions? No us apuntaríeu a reivindicar aquesta habitació mentre espereu heretar la terra? Quin dia quedem?

En fi, no us entretinc més, que m’imagino que teniu moltes compres pendents i poques ganes de pensar en el futur remot. I ho entenc.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Hi ha una vella història 'exemplar' sobre un home que, com tu, creu que el cel serà avorrit. Aleshores somnia que hi va i allà comença a xerrar amb uns i altres, ja que hi retroba un munt de parents i coneguts. Quan es desperta, es troba que han passat cent anys, que a ell li han semblant una nit, i també de com el cel no és tan avorrit com pensava. A mi, aquest cel de tertúlia constant, m'agrada d'allò més.

Anònim ha dit...

Bona tarda,
Quan anava a les monges i m’explicaven això del cel, que era per sempre mai mes, ho trobava súper, súper avorrit, ara per sort ja se que tot es pura fantasia... i posats a imaginar, a mi m’agradaria mes una habitació mes estil guerra de les galàxies amb espases lluminoses i molts de botons i molts jocs electrònics... i evidentment amb tot el temps de la eternitat per pogué perdre’l.
Bones Festes Pere !!!
=;)

Anònim ha dit...

Jo de moment em quedo amb la terrenal ja que és la que sabem que existeix, o no? Potser també és fruit de la imaginació!
Bones festes Pere i feliç any nou!
Una abrçada,
Violant de Bru

miquel ha dit...

Dona, Júlia, no és que ho cregui jo, és que ho diuen les "autoritats", encara que no sé si creure-me-les: cada tres o quatre segles canvien alguna cosa.
No està malament aquest cel que expliques, però ja saps que jo necessito una mica de solitud i amb tanta gent i l'abolició de la propietat privada...

No estaria malament, no, jaka. I amb actualitzacions constants del material.
Bones festes, jaka!

Com a mínim ja la coneixem, violant. I fent quatre cosetes per deixar-la decent...
Bones festes i que l'any que ve t'acompanyi (ai, ja se m'ha encomanat la visió de la jaka...)

Xurri ha dit...

jo em demano limb, ja veus, em sembla la millor opció i la que té més possibilitats a la llarga.