Ferran Torrent: a la cerca de la sobirania

Des de fa un temps es parla de les novel·les de Ferran Torrent amb prevenció: sí però no, o a l’inrevés. Alguns lectors del País Valencià creuen que aquí llegim massa Torrent i desconeixem altres autors valencians més importants. Bé. Veus del Principat també insisteixen que Torrent fa una obra menor més o menys ben escrita. En fi, tothom té les seves raons i seria llarguíssim reproduir totes les veus i entrar en les qüestions de fons i de forma. Sigui com sigui, tinc la sensació que es parla més de Torrent que de la seva obra. Jo he llegit la majoria de llibres de Torrent i recordo un únic cas realment decebedor: Living l’Havana. És veritat que en algunes novel·les aporta molt poques novetats respecte les immediatament anteriors o que allarga, potser innecessàriament, històries que es podrien resoldre més ràpidament amb els mateixos resultats (em refereixo, per exemple, a la trilogia que acaba amb Societat limitada) o que la visió del món a través dels personatges habituals de la seva sèrie negra evoluciona molt poc. Alguns d’aquests aspectes, però, contribueixen més aviat a donar consistència i credibilitat al seu món, o al món de les seves novel·les, és clar.

En la seva darrera novel·la, Només socis, apareix de protagonista el detectiu Butxana, ara retirat en una urbanització discreta gràcies als milions aconseguits en l’assumpte Lloris (Societat limitada), a la vora viu l’excomissari Tordera. Dues personalitats antagòniques que es complementen. Torrent recupera també els germans Torres, de Gràcies per la propina: Ferran Torres és un novel·lista més o menys famós i el seu germà és qui porta els negocis immobiliaris. Amb aquests personatges i la situació inicial es podria haver construït una novel·la costumista; però sobtadament apareix el Mossad i l’obra agafa les característiques propi del gènere negre o d’espionatge, o com es vulgui anomenar, amb un rerafons de l’holocaust nazi que també va esquitxar –perdó pel verb- alguns valencians. I es creuen trames i personatges amb ritme àgil i els diàlegs vius que tan bé domina l’escriptor, fins arribar a un desenllaç que pot deixar oberta una continuació.

Què es respira en el fons de la novel·la, més enllà de les histories? Doncs el que ja havia aparegut anteriorment: una societat competitiva i corrupta en què cadascú ha de buscar la seva manera de sobreviure –campi qui pugui!-, en què el joc net té poques possibilitats, tot i les fidelitats desinteressades o no; en què l’individu només pot fer gestos aïllats per resoldre injustícies reals o imaginades concretes, però se sap incapaç de canviar les estructures, les regles de joc -i potser tampoc li interessa gaire intentar-ho, perquè la societat actual és la de la immediatesa, la de l’esforç lleuger, la de les causes limitades, la del desencant, la de l’individualisme-. En aquesta societat, la majoria aspira a ser un rei, amb súbdits o sense. En aquest aspecte és significatiu el fet que Butxana voldria comprar-se una petita illa en venda, un microestat on podria fer i desfer segons les seves pròpies lleis. Una illa que finalment ofereix a Lloris -els diners són l’element de sobirania més tangible, sinó que li preguntin al govern de Catalunya- , proposant-se el detectiu d’intermediari en la compra. El curiós és que l’illa (Sealand) no és un lloc de ficció sinó que existeix , té una població estable aproximada de cinc habitants i realment va estar en venda*

A destacar, com un element menor, només unes pinzellades, els aspectes metaliteraris introduïts a través del personatge de Ferran Torres, autor a la novel·la de Gràcies per la tequila. Les seves reflexions sobre l’ofici d’escriptor, sobre l’escriptura, reflecteixen sens dubte el pensament del propi Torrent i d'altres escriptors.

No cal dir res més. És cosa vostra llegir o no aquesta novel·la de "gènere", aquesta novel·la amb personatges no tormentats per grans passions, no transcendentals, aquesta novel·la que presenta un retall del món tal com és, no tal com voldríem que fos. Una novel·la escrita –si em permeteu una denominació tronada- amb ofici, que un té la sensació que està escrita més per viure de l’ofici que per altres motius. De sobte se m'ha acudit fer una comparativa amb la darrera novel·la de Mendoza, però ja no m'hi puc posar.


* El Principat de Sealand té el seu origen en una base construïda per la marina anglesa durant la segona guerra mundial. Quan el 1956 van marxar els darrers soldats la plataforma, situada a 10 Km. de la costa, va ser ocupada per un súbdit britànic que es va autoproclamar sobirà del seu Principat. Estic segur que us divertirà llegir aquí la turbulenta història de la micronació, que no sé si ha estat font d’inspiració de cap novel·la o pel·lícula, però té elements de sobra, intrigues incloses, per aconseguir l’èxit. Aquí podeu llegir el periòdic oficial del territori, l’ultima informació del qual és la possibilitat de convertir-se en Lord o Lady de Sealand per la mòdica quantitat de 19, 99 lliures (us imagineu: Pere Saragatona, Lord de Sealand!). Acabo amb unes imatges amb què m’he distret mentre escrivia això, que tenen com a fons musical l’himne oficial del país. I faig meu i amplio el lema del territori: des de terra, mar o aire, la llibertat.