pretèrit indefinit

Ja és hora de treure l’enquesta verbal i sobre l’IEC, de la dreta del bloc. La conclusió sobre la institució, a partir de la mostra variada i representativa d’enquestats d’ideologies i procedències geogràfiques diverses –i, per tant, absolutament fiable- és, en primer lloc, que un 30 % de la població de no se sap on no coneix una de les nostres institucions culturals més prestigioses, cosa que ens fa pensar que caldria iniciar una campanya de difusió de l’Institut (especialment de la Secció Filològica) i dels seus objectius. Suggereixo que la Generalitat, previ concurs entre publicistes professionals i aficionats, n’organitzi una que es difongui per tots els mitjans de comunicació i també porta a porta, si cal. Les proppassades eleccions haurien obtingut resultats ben diferents si tothom hagués conegut les funcions de l’IEC, no en tinc cap dubte.

El 70 % restant que respon la pregunta coneix l’IEC. És una xifra gens menyspreable. Els coneixedors passen a opinar sobre la qüestió de terminologia verbal proposada i ofereixen respostes molt diferents. Hi ha els lacònics, un 34 %, que, absolutament disciplinats, és limiten al sí o al no poc compromès, que no trasllueix cap emoció davant d’un aspecte gramatical tant important com és el canvi de nom d’una forma verbal doblement consubstancial al tarannà de la nostra llengua i, en conseqüència, del país. Un 30 % s’escandalitza davant el canvi; el motiu del seu trasbals no sabem ben bé quin és perquè l’enquesta no ofereix la possibilitat d’afegir cap consideració, però em temo que en aquest grup hi ha els tradicionalistes per una banda i els fonamentalistes per l’altra, és a dir, aquells que coneixen l’assumpte i no creuen que el català hagi de canviar un nom per les raons exposades per l’IEC (veure més avall); és possible que en aquest percentatge s’incloguin també els que creuen que si desapareix la denominació de pretèrit, aquesta paraula s’acabarà perdent definitivament, i si desapareix l’indefinit, el caos, paradoxalment, serà total. Finalment, el 8 % que opina que m’empatollo és de més difícil interpretació: són els que creuen que dic una mentida o els que creuen que aquesta és una enquesta inútil pròpia d’un desenfeinat?

Per cert, des del moment de l’enquesta fins ara, sembla que hi ha hagut un increment important de venda d’Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera. No sé si puc pensar -mai no ho sabré- que aquest increment és degut a l’interès del públic a conservar un testimoni del pretèrit que ja no tornarà , a un intent subtil de reivindicar l’indefinit o a la curiositat per saber si aquest bestseller s’ha actualitzat.

M’adono que he anat divagant i que encara no ha quedat concretat el que realment interessava: què se n’ha fet del pretèrit indefinit? Heus aquí el comunicat de l’IEC. Estic segur que qualsevol que sigui la vostra conclusió, l’ús que en feu dels temps de nom modificat serà tan correcte com sempre.

La Secció Filològica aprovà, el 17 de maig de 2002, la modificació dels
noms dels temps verbals. Així mateix, acordà de fer-ne difusió i d’aplicar-la en
el text de la gramàtica normativa que s’estava redactant.

La diversitat de temps verbals i la riquesa de relacions temporals, aspectuals
i modals que expressen explica que les denominacions usades per a designar-
los presentin certes vacil·lacions, es basin en criteris heterogenis i discrepin
a vegades de les que s’usen en llengües veïnes.
Les denominacions més comunament utilitzades en català són en uns casos
massa extenses (p. ex., pretèrit perfet simple), en uns altres resulten poc
transparents (pretèrit indefinit) i en uns altres, encara, amaguen el paral·lelisme
existent entre l’indicatiu i el subjuntiu (ha cantat és un indefinit, mentre
que hagi cantat és un perfet).
Tenint en compte aquesta situació, la Secció Filològica de l’IEC acordà
revisar la nomenclatura dels temps verbals, a partir, entre d’altres, de les premisses
següents:
a) L’adequació conceptual de les denominacions al valor de cada temps.
b) El manteniment de les denominacions tradicionals (especialment les
utilitzades en la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra de 1933 i en el DIEC),
sempre que no plantegessin problemes d’adequació.
c) El paral·lelisme entre les denominacions dels temps d’indicatiu i de
subjuntiu.
d) L’economia i la simplicitat, en l’extensió de cada denominació.
e) L’ús d’etiquetes formals per a indicar exclusivament distincions formals
(i no distincions de caràcter funcional).
D’acord amb aquestes premisses, s’aprovaren les denominacions que figuren
en el quadre 1.
Aquesta proposta no pretén ser rupturista i, de fet, únicament s’aparta
de la que apareix en la Gramàtica de Fabra i en el DIEC (tant en els models
com en les entrades referides al nom dels temps) en l’ús del terme perfet per a
referir-se a la forma ha cantat (i no a cantà o va cantar) i en la substitució del
terme pretèrit pel terme passat.

Amb aquests canvis: a) s’elimina el terme indefinit (que resulta poc adequat
aplicat al verb i que s’usa amb un valor diferent en la tradició gramatical
castellana); b) s’empra la mateixa denominació per a ha cantat i hagi cantat;
c) es reforça la pertinença de ha cantat al conjunt de temps que es conjuguen
amb l’auxiliar haver, sense que això pugui ser motiu de confusió: ha cantat és
un perfet, haurà cantat un futur perfet, hauria cantat un condicional perfet,
etc., i d) s’adopta l’etiqueta passat, més transparent que la de pretèrit i semblant
a la que s’usa en anglès (past), en francès (passé) i en italià (passato).