Estic cansat. Em cansa el retorn –desig i rebuig- al lloc i al temps conegut. Em cansa el retorn a les paraules d’aquest bloc que alguns diuen de lletres en el sentit estrictament literari i que a mi em sembla més aviat de filosofia o de vida (però que és una cosa sense les altres?) on sense adonar-me’n ja he passat de les mil anotacions en aquesta segona etapa. Alentir, canviar, deixar lloc i temps, deixar les paraules? No ho sé, i sé que això ja ho he dit altres vegades.
Tesi, antítesi, síntesi. Avui tampoc no se m'acut res més que al tesi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Doncs a mi m'agrada llegir les teves tesis, les sínteis i les antítesis. I els resums, i els esquemes, i... i... així doncs, val més que no deixis d'escriure, foraster!
Sempre hi ha aquestes fases que de vegades no són definibles perquè no necessariament impliquen un cansament, encara que així es reflexa i així ens ho creiem. Els periodes d'estancament són imprescindibles perquè és el moment d'assentament i d'assimilació per passar a una nova etapa d'aprenentatge. Així ho veig i ho sento jo. Tant de bo tinguessis l'antitesi, perquè ja estaries més a prop de la síntesi. Una abraçada des d'una blanca Colònia.
Definitivament, ho tinc claríssim: el teu és un blog filosòfic. Sense peròs.
A mi m'agrada llegir-lo. De vegades - depèn de l'epoca - també comentar-lo. Va com va, que depén més de mi que del que llegeixo.
Però llegir-lo? una de les coses que faig cada dia. S'agraeix que cada dia hi hagi un pensament, un comentari, un record de quelcom mai sabut. Gràcies!
Si us plau, no et cansis Pere... que llegiria jo ?=;)
Seria una llàstima, Pere. Tot i que de vegades a mi també em costa posar-m'hi, no m'agradaria que deixessis de ser-hi.
encara que sigui en diagonal, sempre et llegeixo i sé que hi ets quan et necessito...
per tant, t'en guardaràs ben prou!
... més de mil, dius? Òndia! com passa el temps...
... siusplau, pere, no facis que t'enyori encara més.
un petó i un somriure
Va possats a descobrir-nos...
jo sempre t'anyoro, també et trobo a faltar, també m'agrades i com ja saps, mai em quedo plena de tu.
Þ
Em deixes regalarte una merenga de maduixa?
Saps pensava, en realitat no expliques qué et cansa...
Però veig en les teues paraules algún post meu :)
Una abraçada dolça wapo!!
(espero que tanta afectuositat no et faci grima)
Benvolgudes i bentrobades,
què curiós, totes -i jo també- deixem noms que no tenim; per un moment els meus dits jugaven sobre les tecles amb la intenció d'escriure els altres noms: M.,C., C., R., E., M., G. (i la E. que m'envia un mail). Us agraeixo les vostres paraules. L'aiguamarina, que sap que l'afectuositat m'és més aviat estranya té raó quan intueix que les vostres paraules d'amistat em poden aclaparar i que m'és difícil dir-vos alguna cosa sense enrogir -que malgrat la barrera de la pantalla ho notaríeu-, així que disculpeu-me si no parlo amb vosaltres una a una i deixeu-me només tornar a donar-vos les gràcies pel que em dieu, per passar per aquí, i, sobretot, per acollir-me a casa vostra, silenciós o xerraire.
I no estaria bé ara posar-me més melodramàtic, que a la fi contradictori com sóc...
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada