Anava a començar dient que no sé que és la poesia, però aquesta negació relativament certa quedaria pedant o no es creuria, així que ho deixaré simplement amb: em costa llegir poesia. I per precisar una mica més afegiré que llegeixo poca poesia. Vull dir versos, amb rima o sense, amb tradició al darrere o sorgits del no-res. La majoria de vegades no sé què volen dir els poemes, no sé per què els anomenen poemes, no entenc que pretenen els poetes, no entenc per què es diuen poetes. No cregueu que no em costa dir això en públic, i ara mateix no sé d’on pot haver sorgit aquest rampell de sinceritat, aquesta confessió que més em valdria haver deixat inèdita.
En defensa meva, i per si passa algun poeta per aquí, si és que puc justificar-me després del que he dit, afegiré que de tant en tant, molt de tant en tant, llegeixo alguna poema i vet aquí que el faig meu, i me’l quedo definitivament, i el rellegeixo, i hi torno al cap d’un temps. Hi ha vegades que em quedo un poema i més endavant el deixo lliure, o a l’inrevés, retorno als mots que no m’havien dit res i sobtadament agafen sentit. De vegades no és només un poema sinó un poeta, i aleshores no reconec el temps. Fins i tot algun cop se m’acut anar a escoltar algú que recita poemes, els seus o els dels altres, i em quedo només amb la música i amb la veu, perquè sóc massa lent per entendre totes les paraules i tots els pensaments, i ja han dit vint mots quan jo encara estic amb aquells primers; i per molt que m’ho proposo, no ho sé fer d’una altra manera. Més tard, o un altre dia, potser llegiré a poc a pocs els versos; i encara un altre dia i una altre, fins que alguns s’afegiran als que tinc. I és un plaer conservar els versos. Com i per què em passa tot això? És un misteri. Per què em quedo amb versos tan diferents? És un altre misteri. Els misteris solen ser relatius, és clar.
Sense desdir-me del que he escrit en el segon paràgraf voldria acabar confirmant que el que preval és la primera confessió i que en termes generals agrairia que si a algú se li acut convidar-me a un recital, tingués en compte aquest epigrama de Marcial, per si de cas:
Si, pensant fer una lectura pública, t’envio mai una invitació per escrit, vet aquí una bufanda per a alliberar les teves orelles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
M'ha fet gràcia el teu post. Moltes coses de les que dius, les he pensades força vegades. M'agrada sentir recitar poesia, però no llegir-la, no en sé, i sovint em passa com a tu, encara sóc analitzant les primeres paraules quan ja acaben.
De tota manera, et recomano, jo ho faig de tant en tant, en Joan Margarit, és molt planer, s'entén de seguida i diu coses senzilles, però molt reals i colpidores.
Heu escoltat alguna vegada la veu de Richard Burton recitant Dylan Thomas?
és d'èxtasi (fins i tot sense saber anglès)
jo, quanta més poesia llegeixo, més poesia llegeixo, oi que m'enteneu?
;)
Gràcies per la teva sinceritat, Pere. Jo sóc incapaç de fer rimar dues paraules...però sembla ser que no cal que rimin! (que guai)
Jaja, molt bo això del Marcial, i no em crec pas que necessitem cap bufanda per alliberar res...
Tens raó, Rita, Margarit és fàcil de llegir (i Martí i Pol, i d'altres), però també vull llegir tota la resta, i alguns m'exigeixen unes esforços considerables per fer-los meus.
La veritat és que jo necessito llegir més que escoltar, sóc, ho repeteixo, extraordinàriament lent.
No l'he escoltat, arare, i estic d'acord amb tu amb què de vegades amb les músiques ja en tenim prou, però...
és clar que no cal que rimin, però insisteixo que també busco les músiques, els ritmes, les cadències. és veritat que actualment potser ens cal replantejar les classificacions dels gèneres, si és que això de les classificacions és alguna cosa a tenir en compte, és clar.
(Desconfia de la meva sinceritat)
Dona, zel, una bufanda sempre ajuda i dissimula. Sobretot a l'hivern et protegeix les orelles d'infàmies immenjables :-)
(la veritat és que fa anys que no porto bufanda, de manera que no podria fer-la servir sense aixecar sospites dels coneguts)
Com deia el poeta:
...y tú me lo preguntas? Poesía eres tú.
També recordo la cançó de Pi de la Serra que feia:
'ja no rauca cap graneta, sóc poeeeta, ja no rauca cap granota, sóc puota...'
Sobre la poesia, com sobre l'art en general, dir què és o què no és resulta impossible, i, a més, segons les modes vigents, és una cosa o una altra. Recomano, encara, el consell de la cançó de Iupanqui, dedicada als poeta eteri:
Vete a mirar los obreros/ los hombres en el trigal/ y como lucha la gente/ por un pedazo de pan.
Però allò que en deien 'poesia social' ha anat de baixa, darrerament i hi ha hagut moltes croades anti-rima i anti-ritme. Jo no n'aconsello cap poeta perquè de cap m'agrada 'tot' i perquè depèn del moment. No fa falta que s'entengui, crec, la poesia, com l'art en general, encara que de vegades ve de gust entendre 'el missatge' també.
Em sembla que m'he enrotllat i m'he embolicat.
Publica un comentari a l'entrada