Sempre que porto alguna cosa que no identifica l’agafa i em pregunta què és.
-Tovalloletes per netejar les ulleres. Van dins del sobre perquè es conservi la humitat. Quan es treuen, s’assequen de seguida.
Quan vaig amb algun llibre no em pregunta res. Els llibres són per llegir. Des que té tan poques coses i tant temps, llegeix tot el que li cau a les mans o a la vista: revistes, llibres, prospectes de medicines, subtítols de la tele (la pantalla del televisor es menja una part de la imatge i presenta frases incompletes que ella llegeix atentament totes les vegades que pot ( “do mata a su mujer y se suicida, “do mata a su mujer y se suicida...”) mentre van canviant les imatges). Normalment es cansa aviat de llegir, excepte les pantalles: si algú les hi tapa, mou el cap i recomença la lletania.
M’agafa el llibre:
“... Prou llarga és la vida i més que suficient per acomplir les més grans empreses; si s’esmerça bé tota; però quan s’escola en el luxe i la negligència, quan a res bo no es dedica, en veure’ns empesos per l’última hora inevitable, sentim que ha passat aquella vida que no ens havíem adonat que cami-“.
Ha arribat al final de la pàgina (la lletra més petita, la de les notes, no compta) i s’atura, no sabria dir si desconcertada perquè immediatament afirma més que em pregunta:
-Això no s’ha acabat, no?
-No, mare, passa pàgina.
Ho fa, i continua la lectura amb el mateix to, amb el mateixa pronunciació, amb la mateixa monotonia, sense immutar-se:
“mus. [4] ita est: non accipimus breuemuitam sed facimus, nec inopes eius prodigi sumus. Sicut amplae et regiae opes, ubi ad malum dominum peruenerunt, momento dissipantur, at quamuis modicae, si bono custodi traditae sunt usu crescunt: ita aetas nostra bene disponenti multum patet...”
Continua no gaire més. No sé si hi ha trobat algun sentit o no. No sé si té gaire sentit. Parlem de les nostres coses.
(sento encara els clàxons d’alguns cotxes. Sembla que avui torna a tocar èpica)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
el pare d'una companya de feina no sabia què fer amb una revista a les mans. la tocava sense saber com agafar-la, sense recordar que podia fullejar-la, mirar-la, llegir-la...
a tots mos pot passar.
ella, de moment, "sap" que "això no s'ha acabat". i dius que ho afirma, més que preguntar-t'ho, però també hi posa el "no?".
potser t'ho pregunta perquè li agrada trobar la teua resposta.
si algun dia no ho fes, potser pensaríem que és perquè ja no espera cap resposta; i què difícil seria saber si és per això o perquè no sap com o perquè no ho pot expressar.
"saber"... "recordar"... "tenir sentit", les coses...?
tot pot semblar que... però, en resum, bona nit, i una abraçada.
Hi ha coses que "són" i prou. Només vivint-les amb paciència i amor ens donaran les claus necessàries de la nostra pròpia vida. Una abraçada.
Aquesta situació que expliques m´és coneguda, llavors vindria la de plegar un mocador del dret i del revés vint vegades, el cordar-se i descordar-se els botons de la brusa de dalt a baix i de baix a dalt, i així anar fent... actes gairebé reflexes per ells però que per a nosaltres, en principi, no tenen lògica ni sentit.
Només l´amor i la paciència són els teus aliats i també l´esforç
d´entendre el seu petit món sense entrar en l´espiral on ells estan immersos.
Molta força!!!
Parleu de les vostres coses: això és important!
Que continuïn havent-hi coses comunes.
Un petó.
He agafat una anècdota, iruna, sense cap intenció de generalitzar ni de portar a cap reflexió transcendent, tot i que possiblement tens raó amb el que dius. Ella, dintre del seu estat, té una felicitat que em seria difícil d'explicar fins i tot en moltes paraules i hem aconseguit un nivell de comunicació important i diferent. Hi ha moltes altres coses, molts detalls que vés a saber si algun dia verbalitzaré aquí, no ho crec.
Bona nit, iruna.
Ja només cal amor, és a dir, comprensió -poc o molt és fa difícil de dir-, Clidice; la paciència va ser una etapa anterior.
Una abraçada.
Benvinguda a casa, p.s. Sí, aquests són gestos habituals, tot i que en la meva mare, hi ha un nivell de conversa variada i creativa -fins i tot d'agudesa puntual- que pel que veig són inhabitual en altres malalts del mateix tipus. No és fàcil d'explicar sense entrar en detalls. Cert, al cap del temps el que importa és el procés de comprensió.
Gràcies.
Exacvte, Arare, parlem de les nostres coses i inventem coses. Això és important.
Un petó
Publica un comentari a l'entrada