24.5.09

barcelones

Al meu mercat, el de la Concepció, no hi ha poemes pels altaveus, en canvi han organitzat la festa modernista i comercial de cada primavera que sobrepassa el clos de les parades i s’estén pel carrer de Girona, des de la Diagonal fins a la Gran Via. Eclecticisme d’una Barcelona de l’Eixample que al costat d’un tendal amb olives d’aquí i oli de Granada n’ha muntat un altre en què els nens poden reproduir el pla Cerdà en plastilina que a la nit queda sense vigilància per si algú se’n vol emportar un tros a casa.

A la plaça del Rei, en Santi Arisa assaja el concert de la nit, les cadires buides i les cançons tallades perquè ho exigeixen les instruccions a la taula de mescles. Les lletres són les meves, la música, també.

Centenars de bastoners de tota Catalunya ressegueixen part de les antigues muralles i es van aturant de tant en tant per picar a terra i a l’aire seguint les velles melodies tradicionals. Els turistes pregunten el significat del ball de bastons. Els del país no en fan gaire cas.

Davant del Palau de la Virreina, retrunyen els bastons; mentre, a dintre, hi ha una exhibició d’slam poetry que no aconsegueixo seguir bé, dret a la darrera fila. A fora continuen els balls de bastons. No veig l’olivera amb poemes penjats que em prometien, potser perquè algú ha censurat els versos i els no-versos, cosa que no m’estranya si he de jutjar per les mostres virtuals que ahir es podien veure i que ara ja no tenen pàgina. Potser l’Ajuntament renta les branques i tornarà a plantar l’arbre tan virtual –o real?- com el propi consistori.



(Les branques de l´olivera estan despullades, esperen ser vestides amb els petits poemes d´aquells que s´acostin al Palau de la Virreina.En el cor de Barcelona Poesia, els qui ho vulguin, podran penjar el seu haiku.Per als que participin se sortejaran entrades per al Festival de Poesia. També per internet a www.bcn.cat/canalcultura.)

Si quieres que te toque
la lotería,
bájame los pantalones
y verás salir el gordo,
con dos aproximaciones.


Merda de patoleia de fora

Fer poemes en castellà és de persona poc qualificada.
El castellà és la llengua dels pobres, les meuques, la garjola i la incultura. A més, la llengua de Barcelona, capital de la nació catalana és el català. Per què cony envieu merda en llengües foranes?
Sigueu nets, parleu en llengua.



Sou tots una colla
de meuques,
però veureu la sang com brolla
quan us tallem el cap!



Us faré partir les cames
si continueu fent-me empassar
aquesta merda de literatura.
La rima.


Espanya fa pudor.
Pudor de merda i de teixó.
Hom podrà crear tal cagaió?



Sou tots uns fills de puta socialistes


El Barça no guanya darrerament, però celebra les dues copes amb una alegria universal, excepcional, identitària: Campeones, campeones, oé, oé, oé... Guadiola i els jugadors es pressionen, s’autopressionen: “Ens veurem el dijous...” Visca (el) Barcelona! Visca Catalunya! Visca Fuientealbilla! La Dharma toca en directe. Els focs artificials s’enlairen i tots badem mirant el cel.

P.S. M'ho deixava: avui és el darrer dia dels soldadets de plom a Montjuïc. Que els bombin! No, no vull dir als soldadets.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

GRACIES HE DISFRUTAT AMB LES TEVES PARAULES. CERTAMENT VIVIM EN UNA PETITA GRAN CIUTAT,MALGRAT TOT,VAL LA PENA ESTIMAR BARCELONA.
JUGANT AMB BC.

zel ha dit...

Noi, avui has sortit de mare, com diuen...jo no ho sóc de barcelona, m'hi perdo, els gaudis d'un a un i poc a poc....

SU ha dit...

Pere,

No et pots arribar a imaginar (o sí?) quan m'emprenyo quan sento el "Campeones, campeones..."; perquè no és tan difícil, oi? Campions, campions, oe, oe, oe...

Salut, molta poesia i que el Barça tingui sort, dimecres...

Petó,

SU

el llibreter ha dit...

Si quieres que te toque
la lotería,
bájame los pantalones
y verás salir el gordo,
con dos aproximaciones.

Impressionant: l’atzar — mitjançat la imatge al·legòrica de la loteria— en la matriu generativa de l’existència. “El gordo”, el premi, possible només gràcies a les “dos aproximaciones”, perquè sense aproximacions no s’enlairaria “gordo” mai de la vida, de manera que proximitat i atzar s’entrecreuen al voltant de la incertesa de l’ésser-en-el-món. Una al·legoria perfecta que s'organitza al voltant del joc i els òrgans genitals. Brutal, brutal.

Salutacions cordials.

pere ha dit...

I tant que ens estimem Barcelona, ciutat de ciutats, Oliva :-) Gràcies per passejar amb mi.

Jo tampoc sóc de Barcelona, zel, i també m'hi perdo... i m'agrada perdre-m'hi. És clar que sí: els gaudis, un després de l'altre; a poc a poc ja ho discutiríem :-)

Sí que m'ho puc imaginar,SU, sí. A més campions té una sil·laba menys, cosa quye en moments d'emoció sempre facilita que es pugui dir més vegades en el mateix temps. En fi, que no hi ha manera.
Salut i poesia. Uf, el dimecres del Barça! Haurà de suar molt.

Déu, llibreter, això sí que és una interpretació de l'essència de la vida! I tens tota la raó. Llàstima que no l'hagi condensat en un haiku.
Vols dir que haurem de fer córrer el poema...?