paisatges interiors intermitents

Tanco la porta –la persiana de plàstic només deixa entrar els raigs oblics del sol- amb la intenció de treballar i ho faig durant una estona, però em distreuen els xiscles de les orenetes que imagino en vols de trajectòries inversemblants. I així, amb intermitències de concentració i badoqueria, com si fossin versos encadenats, va passant el temps i arriba el capvespre i, finalment, ja molt tard, la llum que es torna d’un blau-gris i va minvant fins que la ignoro.

I en els parèntesis recordo que ahir vaig veure en Bachs, que ara treballa a Barcelona Televisió, en una de les intermitències d’ahir, en un programa nou que s’anomena “Banda sonora”, en què dedueixo que els invitats aniran triant cançons de la seva vida. Cada vegada que he llegit o he vist alguna entrevista amb Josep Maria Bachs m’ha semblat que teníem alguns pensaments comuns; no entraré ara a explicar quins i si em sembla bé o no tant, però em sorprèn. Ahir, per exemple, dues de les músiques triades m’eren també properes: la de la Nina Simone, sobretot a través del vídeo que deixo més avall i que feia molt temps que no veia ni escoltava, i les Estacions de Vivaldi. Fa dies que volia deixar la Primavera entre aquestes anotacions, però no trobava les imatges adients perquè buscava inútilment algun fragment de la fascinant Paisatge després de la batalla de Wajda, de l’època de la filmoteca del carrer dels Mercaders, del temps del cul adolorit de tantes hores de cinema. Desisteixo momentàniament de les imatges primaverals de l’orquestra que rep els nouvinguts al camp i, a l’espera de reveure la pel·lícula, em conformo amb una miqueta d’hivern i de neu que al menys contrasta amb aquesta calor sobtada del dia encara amb les nits fresques.






Encara avui, en un d’aquests moments cada vegada més llargs d’abúlia, em deixo transportar pels territoris que presenta Raquel Sans (El paisatge favorit de Catalunya). És evident que tinc les meves preferències –parlo en plural-, que es podrien resumir en un paisatge a la mida de l’home, però em nego, ni que sigui mentalment, a votar, motivat no sé si per una paradoxa: sóc promiscu i em semblaria una doble traïció fer una tria.


Propina primaveral: