Tanco la porta –la persiana de plàstic només deixa entrar els raigs oblics del sol- amb la intenció de treballar i ho faig durant una estona, però em distreuen els xiscles de les orenetes que imagino en vols de trajectòries inversemblants. I així, amb intermitències de concentració i badoqueria, com si fossin versos encadenats, va passant el temps i arriba el capvespre i, finalment, ja molt tard, la llum que es torna d’un blau-gris i va minvant fins que la ignoro.
I en els parèntesis recordo que ahir vaig veure en Bachs, que ara treballa a Barcelona Televisió, en una de les intermitències d’ahir, en un programa nou que s’anomena “Banda sonora”, en què dedueixo que els invitats aniran triant cançons de la seva vida. Cada vegada que he llegit o he vist alguna entrevista amb Josep Maria Bachs m’ha semblat que teníem alguns pensaments comuns; no entraré ara a explicar quins i si em sembla bé o no tant, però em sorprèn. Ahir, per exemple, dues de les músiques triades m’eren també properes: la de la Nina Simone, sobretot a través del vídeo que deixo més avall i que feia molt temps que no veia ni escoltava, i les Estacions de Vivaldi. Fa dies que volia deixar la Primavera entre aquestes anotacions, però no trobava les imatges adients perquè buscava inútilment algun fragment de la fascinant Paisatge després de la batalla de Wajda, de l’època de la filmoteca del carrer dels Mercaders, del temps del cul adolorit de tantes hores de cinema. Desisteixo momentàniament de les imatges primaverals de l’orquestra que rep els nouvinguts al camp i, a l’espera de reveure la pel·lícula, em conformo amb una miqueta d’hivern i de neu que al menys contrasta amb aquesta calor sobtada del dia encara amb les nits fresques.
Encara avui, en un d’aquests moments cada vegada més llargs d’abúlia, em deixo transportar pels territoris que presenta Raquel Sans (El paisatge favorit de Catalunya). És evident que tinc les meves preferències –parlo en plural-, que es podrien resumir en un paisatge a la mida de l’home, però em nego, ni que sigui mentalment, a votar, motivat no sé si per una paradoxa: sóc promiscu i em semblaria una doble traïció fer una tria.
Propina primaveral:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
La nina Simone! m'encantava (m'encanta) aquesta peça.
Dues coses: els xisclets d'oreneta són un senyal primaveral que, emocionalment, cada any em transmet les mateixes sensacions. I els mateixos records, als quals hi vaig barrejant els que vaig vivint any rere any. I ja en són uns quants!
La segona cosa no té a veure amb la teva anotació sinó amb el teu blog.
Deixa'm dir-te que trobo a faltar SARAGATONA.
Au, ja està dit.
Una abraçada amb xiscles d'oreneta de fons.
M'agrada la Simone. No vaig veure això dels paisatges perquè tinc la sensació que ja no fan res original a TV3. :(
Bones,
Doncs per mi les orenetes son una pesadilla , fa anys i panys que fan el niu al celobert per això cap problema, però el mal es que haig de tenir les persianes baixades perquè ni t’adones i entren a casa, a la nit piulen com a posesas , aquest any els hi ha donat per entrar (potser hi fan el niu) al tub de la campana... en fi etc. Per mi millor que no vuelvan mas...
Les cançons molt xules,
jo, montse-arare, més que la nina simone, enyorava, sense saber-ho, el vídeo.sí, sí, els xiscles d'oroneta són també força evocatius per a mi, iguals i diferents, però.
Ei, maca, que els vells noms mai no es perden, com els gats, les sares i les ones; només faltaria!
Abraçada en hora de somnis d'orenetes.
Com sou, algunes i alguns, clidice... El programa està bé, i va sortir el meu Ebre. L´únic defecte evident va ser el de les vistes aèries: la majoria no vivim els paisatges des de l'aire.
Va, jaka, les orenetes saben de la teva bondat, no hi pots fer res, potser acabaran fent nius als teus cabells.
Sí que és veritat que potser passaran, com les gavines, de ser un símbol poètic a convertir-se en un depredador odiós. Esperem que no. Sí te'n sobren me les envies.
Publica un comentari a l'entrada